08 de setembre de 2020
08.09.2020
Regió7

«La literatura de ciència-ficció utilitza el futur per parlar de qüestions ben actuals»

L'autor de Gironella Òscar Pardo fa el seu debut com a narrador amb el llibre de relats distòpics «Una apocalipsi i una truita de patates»

07.09.2020 | 23:24
Òscar Pardo ambienta els seus relats en el futur

El temps dirà si la perseverança amb què Òscar Pardo (Gironella, 1988) ha iniciat la seva trajectòria com a escriptor donarà fruits, però el que no es podrà negar és que l'autor berguedà té un estil molt personal i un sentit de l'humor que impregna cadascun dels relats d' Una apocalipsi i una truita de patates, el seu debut com a narrador. Publicat per Célebre Editorial, el llibre indaga al voltant del concepte del destí. L'afició per l'escriptura li ve de lluny, a aquest autor berguedà que, no obstant això, fins fa poc no va creure possible posar-s'hi de valent i publicar. Amb el primer llibre ja a la venda, tot i l'aturada provocada pel virus, confia poder continuar fent camí en un art exigent i gratificant.


Hi ha relats que transcorren a final d'aquest segle, d'altres en el següent i, fins i tot, en el XXV. Què hi busca, en el futur?

La ciència-ficció, a casa nostra, es considera un gènere infantil o bé de frikis amb grans a la cara. Però no és així. Potser és culpa de quaranta anys de dictadura. Es va donar més volada a la novel·la històrica, a les històries familiars... i el gènere fantàstic va quedar relegat als nens. Però la literatura de ciència-ficció utilitza el futur com una eina per tractar els problemes d'ara.

Però encara s'associa la ciència-ficció a naus especials i planetes llunyans?

Jo soc fan dels terrors còsmics i tot això, de Star Wars i Star Trek, o Joc de Trons, però hi ha una manera d'escriure ciència-ficció que s'emmiralla en qüestions més reals. M'agraden Huxley i Orwell, però també autors com Bukowski, Chuck Palahniuk -el de Club de lluita-, que té uns contes genials, i a nivell català, el Big Three que formen Trabal, a qui vaig descobrir fa poc i m'encanta, Calders i Monzó, de qui soc molt fan.

L'humor no hi pot faltar mai, en els seus relats?

Hi ha una ironia constant, elements de metaliteratura que trenquen la quarta paret... però em surt de forma involuntària. En el llibre Zen en l'art d'escriure, Ray Bradbury explica que, quan escriu, va amb la llibreta rere els personatges per veure què fan. M'hi sento molt reflectit: jo parteixo d'una idea, una imatge, una acció... i a veure què passa.

Molts escriptors afirmen que els seus personatges tenen vida pròpia. Realment és així?

I tant, jo quan escric no puc deixar de pensar-hi, no puc llegir res que hi tingui a veure, al contrari, he de llegir assaigs sobre geologia o com cultivar un hort... perquè el cap se me n'hi va. Fins que no acabo o veig clar el final, o tinc l'acció completa, no descanso tranquil. Quan poso el punt final, tinc un sentiment alliberador.

Quin era el punt de partida del seu llibre?

No hi havia una idea inicial. Tenia relats, embrions de novel·les i moltes idees soltes. Aleshores, em vaig deixar portar, tot i que sí que intentes trobar un sentit al llibre. Els vuit relats són independents entre ells, però hi ha una temàtica distòpica, postapocalíptica, i tots giren a l'entorn del destí: em pregunto si estem predeterminats o podem escollir el nostre futur. Als meus personatges els passen coses i han de decidir. M'agrada deixar que l'espectador tingui espai per a la seva llibertat.

No el preocupa que el lector surti del guió?

De vegades, em trobo gent que em diu 'en aquell relat volies dir tal cosa' i jo penso que no, però aquesta és la màgia de la literatura, ficar-se al cap de la gent i desencadenar la seva imaginació. Jo, quan descric, paisatges, llocs... no sóc exhaustiu. Ens volen adormits i rucs, i la literatura aconsegueix que deixis anar la teva imaginació.

Les seves ficcions ens adverteixen que anem cap a un món que serà pitjor si no hi posem remei ara mateix?

Hi ha crítica social, sí, però no l'he forçat, va anar sortint, i a més no vull que soni a advertiment. Hi ha crítica cap als valors que no tenim i, sobretot, hi ha una denúncia de la crisi mediambiental, que és la que ens posarà a lloc de veritat, i no el coronavirus. Però soc pessimista i no sé si la solucionarem. Som capitalistes de mena, la raça humana no és generosa.

El futur no pinta bé, no.

Però en tots els relats, sempre hi ha esperança. Ho veig negre, però si furgues hi veus un trosset blanc. Calen canvis, ganes d'informar-se, curiositat per les coses, no creure't el primer tuit que veus.

En un dels seus relats, fins i tot es programa la mort de la gent en un temps en què la immortalitat és una realitat.

Sona exagerat, però és possible. Des del moment que hi ha cor-rents científics que parlen de la mort com una malaltia que es pot curar... aleshores, què millor que uns assassins que ens vagin matant. Jo vull, però, que la gent passi una bona estona llegint.

No està tot perdut?

No, és clar que no. Amb la pandèmia, hem vist que no ens acabem de creure la globalització. Però una malaltia de la Xina, en un no res arriba aquí i, al cap d'un mes, és al Brasil. Som una espècie connectada, i hem de viure i superar els entrebancs junts. I de virus n'hi haurà més, però el que em preocupa, insisteixo, és el medi ambient. En el confinament hem vist imatges aèries de províncies xineses amb el cel ben net. Jo visc envoltat de bosc i mai havia sentit tant els ocells.

Hi ha veus que alerten que el coronavirus no és res comparat amb l'emergència climàtica.

Només tenim un planeta. Hi ha molta literatura de ciència-ficció que en parla, com la novel·la El problema dels tres cossos, de l'escriptor xinès Liu Cixin, on hi ha el fet que ens carregarem el planeta i n'haurem d'anar a buscar un altre. Jo que crec que això passarà, però serem a temps de canviar. Dels primers vols dels Wright en fa poc més de cent anys, i vam arribar a la Lluna el 1969. Aviat anirem a altres planetes.

L'emergència climàtica farà que Manresa tingui platja, com descriu en un dels relats?

He, he, he... Per la latitud de la ciutat, no és gaire desencertat pensar que pugui ser així! Tot i que parlo de futurs possibles, m'agrada que hi hagi referents locals, com a Manresa, Barcelona, Tuixent... Penso que tot es pot llegir a qualsevol lloc del món.

Creu en el destí?

La filosofia, la literatura, es pregunten pel lliure albir: som aquí per alguna cosa? Les grans preguntes sempre m'han interessat, i el tema del destí també. Jo crec que estem predeterminats, cada dia hi crec més. I si vols que passi alguna cosa concreta, t'hi has d'esforçar. Però, per coses que ens passen, inevitablement ho penso. No crec en moires que filen, ni tampoc soc creient, però hi ha una força que ens va acostant cap a algun lloc.

Vostè va prendre una decisió per controlar el seu destí: dedicar-se a l'escriptura.

Sí, mai m'havia tirat a la piscina, però em vaig treure la por de sobre. Sempre he escrit, i fa tres anys vaig decidir que m'hi posaria de veritat. Com amb la música: soc professor a l'escola Tallers Musicals de Berga. Vaig fer un canvi de vida radical i n'estic content.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.