Acabar amb el conformisme i amb l'acceptació del masclisme en l'educació dels més joves és una de les denúncies de Las niñas , l'opera prima de Pilar Palomero, que va guanyar la Bisnaga d'Or del Festival de Cinema de Màlaga i que es pot veure aquests dies a Multicinemes Bages Centre. És una pel·lícula sense estridències amb el doble objectiu de fer reflexionar i portar el públic a la seva infantesa, que es va passejar amb èxit pel Festival de Berlín i va arrasar a Málaga, on va obtenir quatre premis, entre els quals el de millor pel·lícula.

La cinta dirigida per Pilar Palomero (Saragossa, 1980) trasllada l'espectador a un col·legi de monges de principi dels anys noranta i està rodada en castellà i català. Palomero precisa, de sortida, que no ha fet la pel·lícula «contra ningú: tots fan el que creuen correcte, potser això és el que més por fa», afirma.

«El més important és el viatge de Celia i que l'espectador, a través dels seus ulls, rememori la seva pròpia infància i pensi com ens hem anat formant a poc a poc, amb aquestes motxilles que carregaven els nostres pares i que ens van col·locar a nosaltres», assenyala Palomero, que, abans de Màlaga, ja va presentar el seu film a la Berlinale.

La fins ara curtmetratgista, i autora d'un documental sobre la pèrdua, Horta (2017), ha escrit Las niñas amb fragments de la seva memòria: «La societat del 92, les monges, els grups de música és autobiogràfic; tot el que es veu, els rumors, les amigues, les incursions a l'internat és autobiogràfic».

Encara que en realitat tot va començar quan va trobar el seu quadern de religió de sisè d'EGB, aquí hi havia la innocent i ultracatòlica redacció que escriu per al col·legi a la protagonista.

«Aquí vaig començar a pensar, 'déu meu, el 92 ens deien aquestes coses?', i em vaig adonar que tota aquella modernitat que suposadament hi havia el 92 senzillament no existia. Em vaig adonar del tipus d'educació que havíem rebut, dones i homes, en col·legis de monges i no. Estava molt antiquada, sobretot pel que fa el rol de la dona», diu la debutant.

A Las niñas , l'acció és aparentment banal: noies que van a un col·legi de monges i fan els seus deures, juguen a pintar-se els llavis per primera vegada o fumar d'amagat.

Però darrere de cada petit gest - aquesta trena que la mare no li pentina per falta de temps, aquesta roba moderna que porta «la nova» i que ella mai pot tenir fins «el mes que ve» - es revela el món real en què viuen.

Un univers en què l'Espanya de l'Expo, dels Jocs Olímpics de Barcelona o de les nouvingudes mammachicho a la televisió espanyola, es veuen a la pantalla, però estan encara molt lluny de la vida de moltes dones, com la de la mare de la Celia (una encertada Natalia de Molina, que torna al paper que li va donar el seu primer Goya).

Són nenes que haurien de ser molt diferents de les d'ara, i Andrea Fandos així ho creu, sobretot, pel poc que es tenien en compte les dones als 90. És ciència-ficció per aquest tros d'actriu que no s'ha format a cap escola i a la qual Palomero mai va explicar el guió complet, sinó que «anava lligant caps».

«Era una societat diferent, però tractaven a les dones com si fossin molt menys, i encara que ara no estigui aconseguit que estiguem a la mateixa altura que els homes, almenys està una mica més avançat», considera la jove promesa cinematogràfica.

«Andrea és molt Celia», apunta Palomero, que «es va enamorar» d'ella en el curt El comulgante , d'Ignacio Lasierra. Fins i tot va esperar que creixés perquè protagonitzés la pel·lícula i va baixar una mica l'edat de la nena al guió. «És actriu, sap perfectament com modular les emocions, li pots demanar un matís que te'l donarà», afirma.

A més d'aconseguir la Bisnaga d'Or del Festival de Màlaga, Las niñas també va ser premiada amb la Bisnaga de Plata a la millor fotografia per Daniela Cajías. La pel·lícula és una coproducció que ha comptat amb les productores catalanes Inicia Films i Bteam Prods i la participació de TV3.