«Des que la meva dona et llegeix, no sopo», li va dir un home aturant-la pel carrer a Mataró. «Quina il·lusió d'esbroncada!», explicava ahir l'escriptora mataronina Care Santos (1970). L'autora de novel·les com Habitacions tancades i Desig de xocolata va presentar ahir a la llibreria Parcir de Manresa el seu últim llibre, Seguiré els teus passos (Columna). I ho va fer establint un monòleg de tu tu amb el públic i trencant sense soroll aquella quarta paret que mitifica els autors. Perquè, ahir, Santos volia compartir. I explicar que busca tensió en les trames, que l'obsessiona el ritme, i que sap que les preguntes obertes d'un capítol remeten al següent. I que tot ho fa conscient que els lectors d'avui dia «són experts en què els expliquin històries». Per tant, vol «enganxar-los». Tot obeeix «a la necessitat que us quedeu amb mi». I s'hi queden. Vint-i-cinc anys de carrera l'avalen.

Santos està convençuda que els qui la segueixen de 6 o 7 llibres la coneixen millor que el seu veí. Ella concep l'escriptura com «un camí de vida, d'aprenentatge que fem plegats» i valora el paper «actiu i constructor del lector» quan s'asseu a llegir unes novel·les que pensa, documenta i escriu i reescriu. Amb esforç. Amb passió perquè «faig el que més m'agrada en el món». A ella no li agraden les històries mastegades. Busca que la convidin a pensar: «escrivim allò que ens agradaria llegir».

L'arquitectura de les novel·les de Santos, amb anades i vingudes en el temps i en l'espai, és marca de l'autora. A Seguiré els teus passos, també. La història (no pas el llibre) arrenca el 26 de gener del 1939, el dia que les tropes franquistes van ocupar Barcelona. Guerra civil i postguerra, un passat «que és tan viu que de vegades fa por, espanta». Memòria? Oblit? Tenia, va dir, «moltes ganes de novel·lar aquell dia», un dia «fronterer» d'on va néixer una altra Barcelona. I que continua amb la història contemporània de la Reina, la protagonista de la seva anterior novel·la, Tot el bé i tot el mal, que viatja a Conques, al Pallars Jussà, després de saber que algú pretén obrir la tomba del seu pare, mort fa 44 anys. Santos va portar la conversa a la intrahistòria del llibre. El com es va 'rodar' Seguiré els teus passos, amb «una petita vinculació familiar». El 1919, el seu avi patern, andalús i guàrdia civil, va tenir com a primer destí Conques, d'on va marxar al cap de deu mesos. Per què? Santos va buscar arxius, va remenar documentació i va visitar el poble. Allí va saber que l'avi s'havia enamorat d'una pubilla amb qui no va arribar a bon port perquè el pare d'ella no ho va permetre. La Reina també hi va, a Conques. Per què? Com ella mateixa, «per tafaneria. Perquè vol saber. Jo també ho voldria saber tot, encara que de vegades el que descobreixes no és agradable. Hi ha gent que és feliç ignorant i totes dues posicions són legítimes. Us feu aquesta pregunta?». Santos es va «enamorar de la geografia del Pallars» i va tenir clar que un dia que necessités una «ubicació semblant, la faria servir». Amb l'ajuda de la Pepita, una dona pallaresa «defensora de la seva parla», Santos, que escriu en català i castellà i sempre es tradueix a ella mateixa, va incorporar el paisatge i el pallarès en dos personatges de Seguiré els teus passos.

Amb la llibretera Dolors Pardo obrint finestres de conversa retransmesa per Instagram, Santos va subratllar que en les seves novel·les la intenció és explicar la microhistòria de la Història, com la de les prostitutes al front del Segre. O les narrades per la tretzena de persones amb qui es va entrevistar amb memòria directa del 26 de gener del 39: l'arròs del dinar ple de vidres d'una explosió, per exemple. Viuria documentant-se però sempre s'ha de posar un límit a les lectures, a les recerques. Fa uns anys, les històries ambientades en la guerra civil li feien «mandra com a lectora». Ara ja no. I va reivindicar la visió desapassionada d'escriptors de la seva generació per parlar de les conseqüències -com ella a la seva novel·la- de la guerra civil. Quasi una hora més tard de l'inici, la durada de la gravació d'Instagram va marcar la fi de la conversa. I això que, com va confessar en començar, no li agraden les presentacions. Al públic, ahir, sí.