La reconquesta del propi cos s’erigeix en un dels arguments centrals de la causa feminista. L’ocupació indiscriminada que ha perpetrat la masculinitat des de temps pretèrits obliga a una resposta sense matisos que col·lideix frontalment amb hàbits de submissió perpetuats per un patriarcat intolerant a la rèplica i desesperadament agressiu en la reacció. La Sala Beckett de Barcelona inicia la temporada amb un muntatge de Bàrbara Mestanza que reivindica amb combat i poesia, bellesa i ideologia, una mirada a la vida -necessària i inajornable- que incorpora valors de justícia individual i social que formen part inherent de la feminitat.

Prevista l’estrena per al mes de maig, Todas las flores va ser víctima de la pandèmia. La peça ideada, escrita i dirigida per Mestanza arran de la residència que The Mamzelles va efectuar el curs passat a l’equipament del Poblenou, exhibeix el treball d’una dramaturga conscient del temps que li pertoca viure i lúcida alhora que talentosa en l’expressió d’un estat d’ànim col·lectiu.

L’obra penetra en un dels escenaris principals del combat que lliura la humanitat en aquest tèrbol, incert i, alhora poèticament desconcertant però esperançador inici del segle XXI: no hi ha res més revolucionari que deixar-li clar a l’home que el cos d’una dona és d’ella i només d’ella. Des del sexe a la reproducció, de l’aparença al gènere, el patriarcat violenta el cos femení i l’ensinistra per als seus interessos. Les normes d’un capitalisme misogin i viciós castiguen tota voluntat de dissidència.

Todas las flores ens parla de dones que ajuden a altres dones. La sororitat és la fe laica d’un convent on hi van a donar a llum dones embarassades que fugen del sistema. En un espai sense homes, sense les seves presses ni neguits ni les seves lògiques competitives, les gestants viuen tranquil·les a l’espera del part. Són dones que fugen, dones refusades, dones que decideixen.

En un recinte aïllat del món, hi conviuen amfitriones i nouvingudes obligades només per la disciplina dels horaris i les tasques comunitàries. No hi deu haver altres vivències com la gestació i el part que tracin amb tanta precisió l’abisme que separa l’experiència de la masculinitat del de la feminitat: per a ells, és impossible concebre res semblant. Ni la més portentosa imaginació s’hi pot ni tan sols aproximar perquè en la meravella de fer créixer dins d’una mateixa una altra vida hi ha un intangible que ho marca tot: el dolor. I és en aquest dolor que l’obra s’alça i crea un espectacle commovedor.

El dolor físic del cos que muta, el dolor de la soledat i l’absència, el dolor de les violències passades i les futures, el dolor de la incertesa. Transitant entre la versemblança i la ciència-ficció apocalíptica, les dones de Todas las flores són captives d’un doble impacte: la commoció interior de qui se sap a un pas d’embogir i la lucidesa de qui percep nítidament el moment que està vivint. Paradigmàtic, en aquest sentit, és el personatge que interpreta Georgina Latre, aquella figura que des de l’ombra del segon pla buida sobre la taula la motxilla que totes carreguen a les seves espatlles.

Concebuda des d’una escenografia tant austera com potent, Todas las flores creua línees vermelles sense traspassar les parets d’un convent on la vida i la mort es confonen dins la foscor de les tenebres de l’ànima. Nascuda per inquietar-nos, l’obra ens obliga a obrir els ulls perquè el futur ja és aquí. I no creiem que ens agradi aire.

FITXA. Todas las flores. Idea, autoria i direcció: Bàrbara Mestanza. Creació de Laia Alberch, Judit Colomer, Bàrbara Mestanza i Carla Tovias. Interpretació: Laia Alberch / Clàudia Melo, Marina Hernández, Georgina Latre, Júlia Molins, Sandra Pujol i Carla Tovias. Sala Beckett. C. Pere IV, 228. Barcelona. Fins al 4 d’octubre. De dimarts a dissabte, a les 20; diumenge, a les 18 h. Entrades: de 10 a 16 euros. Venda a www.salabeckett.cat. Durada: 1.30 h.