Diumenge matí, surto al balcó i em meravella el dia amb què he estat obsequiat: lluminós, de cel blau sense noses, d'atmosfera transparent. Des de casa veig el Montserrat que m'agrada, el Montserrat de plecs i replecs, net, retallat amb traça segura. Esmorzar lleuger perquè ahir vam anar de visita i vam dinar d'allò més bé. Vam ser a casa del Llorenç Soldevila i de l'Àngels Fíguls, amics i mestres nostres. Mentre esmorzo, la Carme, em dóna la notícia: el Regió7 en el Facebook diu que ha mort el Lluís Calderer. Ostres! (eufemisme). La llum del dia és ara tristesa.

El Llorenç, de Monistrol de Montserrat, i el Lluís es coneixien de feia temps; plegats, amb altra gent com el santfruitosenc Juli Grandia, havien iniciat en el ja reculat 1975 la publicació de la revista literària Faig que un servidor amb setze anys venia en una parada a la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent aquell mateix any. Coneixia el Lluís Calderer a través del Llorenç, ha estat un nom que m'ha acompanyat all llarg dels anys; els bons noms que t'acompanyen, ajuden a fer gruix.

Després, la meva feina a Regió em va dur a sovintejar-lo més assíduament i crec que puc dir que vam establir un corrent d'amistat. La darrera vegada que el vaig veure, fa un parell de mesos, va ser prop de la llibreria Parcir, jo en sortia i ell pujava carrer Guimerà amunt; ens vam saludar, ens vam demanar per la salut mútua, vam comentar el moment que ens ha tocat, i ens vam dir adéu. Mai sabràs quina serà la darrera vegada que veuràs algú apreciat, mai! Per tant, aprofitem els instants que se'ns brinden!

Manresa i els Països Catalans perden un referent en temps de pocs referents. Avui no és un bon dia, però podríem millorar-lo una mica, si som capaços de renovar el compromís amb la llengua i la cultura catalanes, talment com ho va fer al llarg de la seva vida el Lluís Calderer, tossudament alçat. Des d'avui li ho devem, ens ho devem.