Reivindicació femenina

? Regne Unit, 2020. Drama. 93 minuts. Direcció i guió: Jessica Swale. Música: Volker Bertelmann. Fotografia: Laurie Rose. Intèrprets: Gemma Arterton, Gugu Mbatha-Raw, Penelope Wilton, Tom Courtenay, Bernardo Santos, Dixie Egerickx, Sally Scott, Lucas Bond, Joshua Riley, Dominic McGreevy, David Ajao, Amanda Lawrence, Karl Farrer, Ty Hurley, Sian Phillips, Toby Osmond, Nina Beagley, Amanda Root. Pantalles: Bages Centre (Manresa).

L' opera prima de Jessica Swale està ambientada a la Segona Guerra Mundial. La seva protagonista és Alice, una especialista en folklore i mites, que està escrivint la seva tesi doctoral en una petita comunitat anglesa. Però la monòtona quotidianitat d'aquesta dona solitària i aparentment esquerpa resta trasbalsada per l'aparició de Frank, un nen procedent de Londres, que es veu obligada a acollir.

En busca de Summerland és molt més que un drama edificant sobre la trobada de dues personalitats inicialment irreconciliables. La directora anglesa aporta un toc melodramàtic i reivindicatiu a una història que es va obrint en diferents línies narratives i que ens proporciona, a la segona meitat, un gir realment sorprenent (i enriquidor). El film ens parla de la dificultat de ser dissident (Alice recorda la seva història d'amor amb una dona de raça negra) en una conjuntura històrica i social tallada pels patrons més conservadors. Però l'esperança i la màgia s'acaben imposant en un llargmetratge on les referències mitològiques (Summerland és el Cel pagà) juguen un paper metafòric essencial i obren una escletxa perquè la llum pugui entrar en una realitat castigada per la tragèdia bèl·lica. La manca d'una intensitat lírica impedeix que En busca de Summerland pugui volar molt amunt, però, no obstant això, Swale ha teixit una evocació suau i delicada, esplèndidament interpretada per Gemma Arterton, que planteja qüestions compromeses amb una mirada femenina que empra hàbilment els mecanismes dramàtics més ortodoxos i populars (el fulletó) per poder seduir una audiència majoritària. No espereu veure, doncs, ni una visió crítica contundent ni una anàlisi punyent d'una realitat injusta, però la cineasta novella s'ha enlairat per sobre de la fórmula més encotillada del cinema britànic d'època.