Hi ha dues pel·lícules que defineixen a la perfecció la personalitat de Woody Allen, a través de les quals queda ben clar que es tracta d'un home hipocondríac, garlaire, bastant paranoic, culte sense escarafalls, enamoradís, afeccionat al jazz i a les melodies dels clàssics com Cole Porter i Jerome Kern, jueu ateu i dotat d'un càustic sentit de l'humor. Aquestes dues pel·lícules són Annie Hall i Manhattan.

Annie Hall va obtenir quatre Oscars -millor film, director, actriu per a la Keaton i guió- i en Woody no es va presentar a recollir l'estatueta. Es va estimar més tocar el clarinet estil Sidney Bechet al Michael's Pub de l'East 55 Street, una decisió presa més per timidesa que per orgull. És ben clara la demostració de la química que unia Woody amb Diane Keaton, perquè justament el veritable cognom d'ella és Hall, encara que en els moments del rodatge la seva relació sentimental ja s'havia refredat i ella ja estava embolicada amb l'Al Pacino. La complicitat entre ells dos traspua en tot el metratge i dona lloc a moments en els quals la comicitat deixa pas a un drama de solituts compartides, quan Annie telefona a Alvy a la matinada perquè vagi a matar una aranya al seu pis. Woody ha dit d'ella que quan la va conèixer als assajos de la versió teatral de Play it again, Sam es veia que era socialista perquè ajudava a passar el carrer les persones cegues, i que tenia caràcter per la manera com gosava anar vestida. Per a mi, el moment sincer d'homenatge a la Keaton és quan la filma cantant Seems like Old Times en dos plans sostinguts de mig perfil, segur de l'encant dels seus ulls i el seu somriure.

Malgrat que Allen no n'estava gens satisfet i fins i tot volia que els productors la guardessin al calaix, tot prometent-los que en rodaria una altra qualsevol, penso que Manhattan és una obra mestra, una equilibrada comèdia agredolça amb els tocs enginyosos propis de l'autor. L'obertura amb fotografies de la ciutat de Nova York, des del Village fins a Central Park, als acords de la Rhapsody in Blue, de George Gershwin, és tota una apoteòsica declaració d'amor a la ciutat en clau de jazz simfònic. Després venen moments deliciosos com els del Planetari o la tendresa dels diàlegs amb una Tracy sempre il·luminada, sense ombres d'impuresa.

En una escena a l'apartament, Woody Allen fa un repàs de les coses per les quals val la pena viure. Es així com sabem que una persona que té por de desaparèixer desarrelat en un món insensible, s'agafa a l'art i a la diversió com un nàufrag a la fusta. Diu que val la pena viure per en Groucho Marx, pel jugador de beisbol dels Nets Willie Mays, pel segon moviment de la Simfonia Júpiter de Mozart, pel Potato Head Blues de Louis Armstrong, pels films suecs -aquí s'ha de llegir Ingmar Bergman-, per L'educació sentimental de Flaubert, per en Marlon Brando i en Frank Sinatra, per les increïbles pomes i peres pintades per Cézanne, pel marisc del restaurant de Sam Wo? però sobretot -i aquí els somnis suren a la realitat- cal viure per contemplar el rostre juvenil de la Tracy. Tot seguit, amb la música de Gershwin in crescendo, Isaac es llança al car-rer i travessa mitja ciutat per anar a trobar la noia, abans que fugi cap a Londres.