Si Ludwig van Beethoven, el compositor del qual enguany se celebren els 250 anys del naixement, a Bonn, visqués avui en dia, voldria tenir l'últim model d'iPhone. Era el que ara en diríem, en paraules de Josep Barcons, director artístic del festival Espurnes Barroques, un friqui de les últimes tecnologies, i si el pianoforte va anar evolucionant va ser gràcies a ell, que demanava als constructors que hi introduïssin més notes. Quan Beethoven va néixer, el pianoforte tenia 5 octaves, o sigui 60 tecles. I quan va morir el geni de Bonn, tenia 6 octaves: 72 tecles.

Un dels constructors de pianofortes preferits de Beethoven era Thomas Broadwood, de Londres, per la seva innovació constant. Enguany també se celebren 250 anys del naixement d'aquest artesà, i Espurnes Barroques ho ha pogut celebrar amb un pianoforte sorgit del seu taller el 1834, només set anys després de la mort de Beethoven. És el pianoforte que va adquirir fa un any i mig Patricia García Gil (Saragossa, 1987) -una solista que fa concerts arreu del món- i que fins ara ha estat a Holanda per restaurar-lo. El trasllat, endarrerit per la covid-19, es va fer directament cap a Cardona, on es va retrobar dimecres amb la seva mestressa: «Va ser molt emocionant i per a mi és una sort increïble haver-lo pogut usar i compartir. L'instrument està al servei de la música». García Gil va oferir una classe magistral a alumnes de l'escola Musicant de Cardona divendres al vespre; va protagonitzar el concert de dissabte al matí al Paperer de Cardona; va cedir el pianoforte perquè el toqués la bagenca Laia Masramon al concert de diumenge al vespre a Castelltallat; i ahir al matí va compartir els seus coneixements amb 49 alumnes de tercer i quart de primària, d'entre 7 i 10 anys, de l'escola Agrupació Sant Jordi de Fonollosa, a la mateixa església de Sant Miquel.

Els alumnes d'aquest centre educatiu trien un instrument per tocar a tercer, i quan són a cicle superior passen a formar part de l'orquestra escolar. Potser perquè no són aliens a la música, van sorprendre per les seves preguntes arran de les explicacions de García Gil i de Josep Barcons. Si la solista va explicar que el pianoforte estava fet íntegrament de fusta, quan els alumnes es van anar acostant per grups a l'instrument, un va fer notar que tenia una peça de ferro a l'interior de la caixa. I, en la trobada final, García Gil va haver d'admetre el seu error. Però tot té una explicació: és una peça incorporada per fer l'instrument més resistent i dotar-lo d'un so més fort. I això també va ser una demanda de Beethoven, perquè una de les seves obsessions era fer la música accessible a tothom, i no només a les classes més benestants. «No només estimem Beethoven per la qualitat de la seva obra, sinó també pel seu pensament universal. A la Novena Simfonia diu que tots hem de ser germans. I jo això ho trobo espaterrant», va concloure Barcons.

Els escolars van aprendre que no hi ha dos pianofortes iguals, perquè no es produïen en sèrie com els pianos actuals, sinó que els construïen artesans; i que tenien com a missió reproduir el so de l'orquestra i que per això cada octava sona diferent: pot sonar com una sola flauta o com un grup de violoncels i el contrabaix. «Com si fossin diferents personatges en una obra de teatre», els va exposar didàcticament la solista, que va arribar des de Florència, on viu, amb cotxe i ara es desplaçarà cap a Saragossa, on té la família, per anar-hi a guardar el pianoforte, un instrument del qual es va enamorar ja fa una desena d'anys. «Un pianoforte és una obra d'art en si mateixa [el seu té les tecles de marfil], i manté un so que prové del passat. No li pots imposar la teva versió, sinó que has de dialogar-hi. Per això no pots fer sempre el mateix i, per tant, no et pots avorrir», diu.