Servei essencial. La informació. La bona informació. La que beu del rigor, la que necessita qualsevol societat. I el periodisme local com a primera trinxera. Ahir, el lliurament dels Premis del Col·legi de Periodistes de la Catalunya Central, a l'Espai Plana de l'Om, va servir de plataforma per reivindicar un ofici que viu des de fa anys un procés de transformació i, alhora, de precarització de la professió. Però que sap que el valor de la bona informació és l'única garantia de supervivència. Com per exemple, la feina feta pels periodistes d'aquestes comarques durant la pandèmia, «treballant al peu del canó, fent carrer». Ho va remarcar el president de la demarcació i periodista d'aquest diari, Enric Badia, just abans de l'acte de lliurament d'uns premis previstos el març -el Plata i el Plàtan, nascuts el 1997- i dos que s'estrenaven en aquesta edició: el Periodista de l'Any i el Premi d'Honor.

El Premi Plata 2019 el va recollir Antonio Carmona, portaveu de Renfe, per la seva professionalitat i la bona disposició a l'hora d'atendre els periodistes. Carmona, agraït perquè «et premiïn per la teva feina», va subratllar la intenció de ser «un gabinet de comunicació i no d'incomunicació». Va tenir paraules d'agraïment per a Renfe i per a la família, per haver «de sortir corrents de casa en massa ocasions». L'altra cara de la moneda, el premi Plàtan, se'l va endur el responsable de premsa del Baxi Manresa, Damià Badia, i el mateix club precisament per la seva política comunicativa. Badia va «encaixar» el toc d'atenció tot i lamentar la «personificació» i va reconèixer «no haver sabut arribar a tots els periodistes: de vegades ens equivoquem però la nostra política és, sempre, no avançar esdeveniments fins que estigui tot tancat. Les especulacions les deixem per als seguidors i periodistes». Badia va tenir un record per Xavier Prunés, el periodista d'aquesta casa que ha seguit el Bàsquet Manresa durant 30 anys i que s'acaba de retirar, i es va comprometre a «seguir millorant».

El barceloní Quico Sallés, «transplantat a Sant Joan», que estrenava el premi Periodista de l'Any, sobretot, per la cobertura del judici al procés independentista català, va recordar les persones que l'havien ajudat a arribar fins aquí, entre les quals tres de molt especials: Josep Maria Casallarg, que el va ajudar a acabar de pagar la matrícula del tercer any de la carrera quan treballava d'escombriaire a Castellterçol; Marta Vallovera, la primera persona que li va donar feina, i Salvador Cot, «que m'ho va ensenyar tot». I si Sallés començava el seu parlament donant gràcies i demanant «perdó» perquè hi ha «centenars de periodistes que es mereixen el guardó», l'acabava de la mateixa manera: demanant disculpes a la família per suportar «aquesta feina que m'apassiona» i apuntalant la seva màxima: «Anar als llocs, assabentar-te del que passa i explicar-ho».

El Premi d'Honor, per a Tomàs Cabot, de 90 anys, el va recollir en el seu nom Maria Pilar Pardo i va cloure l'acte el degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, l'igualadí Joan Maria Morros, cap d'Informatius de RAC1, que va remarcar, també, «la primera línia del periodisme local». Sense ell, va dir, «no hauríem sabut des de dins què passava a la Conca d'Òdena durant el confinament».