Vaig conèixer Robert Leuci en una de les ja llunyanes Semanas Negras de Gijón. Havia estat policia de Nova York i, sobretot, membre de la Special Investigate Unit, un grup d'elit per combatre el narcotràfic, anomenats prínceps de la ciutat, perquè comunicaven els resultats de les investigacions només a alt nivell.

Després que Frank Serpico -l'Al Pacino del film de Sidney Lumet- va aixecar la llebre quant a la corrupció de la policia novaiorquesa, Bob Leuci va haver de col·laborar amb Afers Interns per denunciar els seus companys, que venien per sota mà la droga confiscada, i va ser inclòs en el programa de protecció als testimonis, fins que va poder exercir de professor a l'acadèmia de l'FBI a Quantico i, ja jubilat, es va dedicar a escriure novel·la negra, aprofitant les seves experiències. La seva odissea personal va inspirar Robert Daly per a El príncep de la ciutat, que el 1981 també va portar a la pantalla Sidney Lumet, protagonitzada per Treat Williams.

A l'Editorial Júcar li van publicar en castellà la seva Playa de Odessa, a la mateixa col·lecció on m'havien publicat la meva Estilo indirecto. Per això, Paco Ignacio Taibo II i Silverio Cañada me'l van presentar a la fira que s'obria als molls d'El Musel. Tot i que ell no parlava un borrall d'espanyol i jo cinc cèntims d'anglès, ens vam entendre com vam poder i ens vam fer amics des del mateix moment que vam anar a fer llàstima signant exemplars a El Corte Inglés d'Oviedo. Bob era un company generós i divertit, que donava molta importància al fet de ser col·legues, vaja, com un policia de pel·lícula.

L'any següent el vaig convidar a un Cap de Setmana Negre, que jo organitzava a Plentzia, de la mà d'un alcalde del PNB empès per una consellera de Batasuna. A l'esdeveniment participaven Manolo Vázquez, Juan Madrid, Andreu Martín, González Ledesma, la flor i nata de llavors. Fins i tot, l'Antoni Llorens de Lauren Film ens va deixar estrenar Barton Fink, dels Coen Brothers

De tornada de Plentzia, l'Àngels i jo vam invitar en Bob i la Linda, la seva dona, a casa nostra. El primer dia, ell ens va cuinar uns atapeïts espaguetis a l'estil Un dels nostres. I al segon dia, a l'hora de sopar, va passar una cosa molt curiosa. Havíem convidat una amiga, la Marquesa, amb el seu fill gran, un xicot alt, ben plantat i amb cara de galant italià. Com que el jove sabia anglès de debò, ell i la Linda van xerrar tota l'estona. Fins i tot reien de qualsevol bestiesa. Van quedar per trobar-se l'endemà per anar a veure la Seu i el Retaule del Sant Esperit. Tot molt innocent, us ho ben juro.

Pero en Bob va agafar un atac de gelosia i es va retirar enfurismat. De bon matí, es va llevar disposat a fer-me partícip del seu enuig per la conducta lleugera de la Linda. D'home a home, jo no sabia què dir. L'Àngels el va aconseguir calmar amb el seu habitual esperit conciliador. Però aquell matí, a casa hi havia més morros que al Kursaal. Havíem decidit anar a Montserrat. I quan a la nostra venerada muntanya en Bob i la Linda van sentir l'Escolania cantar el Virolai, van sortir de l'església agafats de la mà, reconciliats en cos i esperit. Love is a many splendored thing.