David Victori (Manresa, 1982) és feliç. El seu últim film, No matarás, que avui arriba a les sales de cinema, s'estrena amb molta expectació precedit de les bones crítiques rebudes en el festival de Sitges. Ell continua rodant Sky Rojo per a Netflix, la nova sèrie dels creadors de La casa de papel i agraeix que li posin fàcil la cursa de promoció que fa que aquests dies vagi «amunt i avall». De promoció a rodatge. De Madrid a Barcelona i, avui, a casa, a Manresa, on ell mateix farà la presentació del film en una sessió especial a les 8 del vespre a la sala 12 de Multicinemes Bages Centre. No matarás, diu, va ser «una experiència inoblidable», una filmació amb «absoluta llibertat» per a un thriller angoixant que vol aconseguir que l'espectador es converteixi en els ulls de Mario Casas. I, també, en l'ànima d'un bon noi que s'enfrontarà als seus límits en una sola nit.
No matarás s'estrena el dia que tornen les restriccions: sales de cinema com a màxim al cinquanta per cent...No matarás
En aquesta època ens toca superar obstacles i resistir. I jo vaig a mort!
...
Vull dir que també hem de valorar la part bona en cada moment: no han tancat els cines! Estan oberts i hi ha moltes sessions per veure una pel·lícula cada dia. No voldria ficar-me en la pell de qui pren aquestes decisions.
La pel·lícula arriba a les sales precedida de la gran acollida a Sitges. Sorprès?
És el que volíem, però sí, va ser molt sorprenent, em va enganxar una mica a contrapèl. Ens està arribant molta eufòria per l'efecte tan contundent que està generant. De fet, abans de Sitges la intenció dels productors era distribuir 150 còpies, i després de Sitges, acabaran arribant als cinemes 315.
Un bon auguri.
Sí. Però s'ha de ser prudent. És una pel·lícula petita que pot agafar volada però no saps mai com funcionarà a taquilla. El que vull és que el públic s'atreveixi a anar als cines i que els agradi.
Què promet?
El que jo puc prometre és que no els deixarà indiferent. És un film poderós que et regala una experiència. És la pel·lícula que a mi m'agradaria anar a veure com a públic, amb un Mario Casas que no ha vist ningú fins ara.
Seria capaç de matar algú?
Aquesta és l'estranya pregunta que em vaig fer una nit a Amsterdam. Estava sol i no coneixia ningú i em vaig demanar què faria jo si em trobés en una situació límit que em portés a plantejar-me treure la vida a algú i que, a més, tothom qui m'acompanyés en aquell viatge ho entengués.
I què va decidir?
Explorar aquest interrogant amb la intenció de posar-me entre l'espasa i la paret, de contestar la pregunta de veritat.
I ho faria?
Òbviament et diria que no, perquè soc una persona educada en uns valors que, segurament, m'impedirien arribar fins al final. Però vaig intentar contestar-la empenyent-me al límit emocional.
A vostè, a Mario Casas i a l'equip?
Sí, la idea era arribar al límit. Tot l'equip havia de tenir la mateixa convicció per traslladar la història al públic. No matarás demana un espectador actiu, que s'involucri. Hem estat molt salvatges per intentar arrossegar el públic emocionalment i sensorialment.
És a dir, que la resposta a l'estranya pregunta la respon per vostè el protagonista.
Sí i no. És evident que parteixo de la meva pròpia subjectivitat, però també és cert que aquest projecte el vaig començar fa molt de temps i el David de llavors no és el mateix d'ara. Ha estat un procés col·lectiu. El Dani (Casas) seria el meu 'alter ego' però fusionant el punt de vista amb el del Mario.
Què li va demanar al Mario per interpretar un personatge que viu un descens a l'infern?
Entrega, complicitat, intimitat. I el Mario s'ha obert a un nivell molt íntim, amb la seva vida, les seves pors, les seves eines, per buscar la veritat del personatge. Demanava algú que fes més que la seva feina, que s'aboqués en cos i ànima en el seu ofici. I jo ho he volgut agrair amb la mateixa entrega. Hem estat dos bojos i amb tot l'equip darrere seguint-nos.
I això com es fa?
Generant espais, engranatges, sorpreses en el rodatge, descol·locant-los, als actors, als càmeres, buscant una reacció en el moment present, rodant càmera en mà... Per això és una pel·lícula molt especial: és el viatge que volia fer i és el millor que he fet mai.
Com arriba a la decisió de rodar d'aquesta manera?
No va ser premeditat. Però neix de tenir la ment oberta. El primer moment d'inflexió va ser amb la primera trobada amb el Mario. Ell sentia que havia d'anar a buscar la veritat del personatge, i jo que necessitava que s'entregués completament. Tenir el mateix punt de bogeria em va donar ales.
I el segon moment?
La recerca del personatge femení. Després de dos càstings convencionals amb Milena Smit, en el tercer va canviar tot. Vaig demanar als productors unes quantes hores amb ella: volia que es deixés portar, aturar la ment de la intèrpret per connectar-la al moment present. Estàvem amb el Fernando Valdivielso (Ray al film), i a través d'exercicis, converses, meditació, sense deixar-los respirar durant tres hores, els vaig portar a l'escena que tenia al cap. I va ser una experiència tan contundent, tan increïble, que vaig veure clar que era així com volia fer la pel·lícula: si ens havíem d'esperar quatre hores per arribar a l'escena, doncs, quatre hores.
I va tocar convèncer l'equip.
Sí, perquè era salvatge i inaudit en un rodatge on tot està pautat. El primer que vaig fer va ser trucar a l'ajudant de direcció, productors, muntador... per això parlo de llibertat absoluta. La vam rodar cronològicament. No sabíem molt bé com ho faríem, però ho volia intentar. I per això necessitava la complicitat de tot l'equip, tot i que hi ha gent que es va quedar pel camí.
Però vostè sabia on volia anar.
Jo era l'únic en tot el procés que sabia què passaria, no sabia com passaria però sí que havia de descol·locar-los i sorprendre'ls per portar-los allí on volia.
Què ha après?
He entès que seguir la meva intuïció va ser encertat i que això m'ha de servir de cara al futur. Em vaig permetre sortir del convencional i això m'ha reconnectat als meus orígens, quan rodar era com un joc.
