Els manresans hi eren però la fira no, i els bars encara menys. El dissabte a la tarda és cada octubre el pic àlgid de la Mediterrània: el passeig de Pere III està ple de parades, les companyies itineren amb els seus espectacles de carrer, a la plaça de Sant Domènec s'agombolen centenars de ciutadans al voltant d'una peça de teatre o de circ i els castellers alcen les seves torres a la Plana de l'Om. La gent parla, riu, se saluda, fa un gelat, un tallat o un iogurt i gaudeix del moment. Sense mascaretes, sense virus, sense por.

Però ahir, l'expectació se l'enduien les cues que es van formar davant de les botigues de roba de la cèntrica via arbrada de la capital bagenca i l'únic rastre de la presència del certamen a l'espai públic eren les desenes de persones que passaven, es quedaven una estona i marxaven a l'Arquitecte Oms per seguir des de l'altra banda del petit mur que delimita el pati del Casino els concerts de la Taverna. No hi havia entrades per a tothom però el reclam de la música és molt llaminer.

Dones i homes som éssers socials que necessitem eixir de casa i trobar-nos a l'espai públic. Era curiós de constatar el flux de gent cap a un centre indeterminat, dotzenes de persones que baixaven pel Passeig per anar... on? A comprar? A fer una volta inconcreta? Les cadires de les terrasses castigades, apilades i encadenades, compendiaven en una imatge gràficament molt potent la prohibició d'obrir bars i restaurants. Caminar, asseure's en un banc i anar a comprar. O bé regalar-se un iogurt o un croissant en algun dels establiments oberts amb entrada regulada.

«Encara que no ho vulguis, tot va a parar al monotema», comentava una amiga a aquest periodista. És cert, gairebé tot hi va a raure com mil torrents que desemboquen en un riu altiu i cabalós. La gent hi era, la fira i els bars no. Exigències del guió en uns temps inquiets.

Semblen llunyanes però fa només mig any de les fotografies del Passeig ple de manresans asseguts a les terrasses quan la desescalada va obrir l'aixeta. Sense la fira ni els bars, tot plegat era una mica més trist, apagat. Quin remei, santa paciència, l'any vinent serà diferent. Ahir, al Born, qui no es conforma és perquè no vol, un guitarrista tocava amb un gos dormint als seus peus i venia el seu treball en un compacte per 5 euros. La música, malgrat tot, va sonar al centre de la ciutat en un dissabte molt i molt estrany.