DECAMERÓ

? Teatre Nacional de Catalunya. Sala petita. Plaça de les Arts, 1. Barcelona. Fins al 25 d'octubre. Consulteu tarifes i horaris a www.tnc.es. Equip artístic format per diversos dramaturgs, directors i intèrprets. Durada: 1 h 50 min (sense entreacte).

En el catàleg de llocs comuns generats a tota velocitat per la pandèmia i les seves conseqüències més directes segurament encara no hi ha hagut prou perspectiva per reflexionar a fons sobre qüestions com la dialèctica entre el cos i la virtualitat, l'ús del llenguatge, la fragilitat del sistema, el retorn de la natura o el paper del teatre en el món d'avui, que no sabem si és nou, esperançador o el primer cercle camí de l'infern. El Teatre Nacional ha agafat el toro per les banyes i aborda a l'escenari de la sala petita, en el muntatge que obre la nova temporada, un temps «en què la incertesa s'ha instal·lat a les nostres consciències individuals», tal com apunta Xavier Albertí, que inicia el seu darrer curs al TNC.

El Decameró parteix de la cinta homònima de Passolini, inspirada en el text de Bocaccio del segle XIV, que presenta al lector deu joves florentins que fugen de la pesta del 1348 i es retiren a una vila, i allí s'expliquen contes per oblidar la tragèdia que els espera a fora.

En el Decameró que coordina Albert Arribas també hi ha deu veus que parlen a l'espectador, deu històries escrites per autors contemporanis que van entomar el repte de parlar-nos de la complexitat del moment, sorgida, com fa gairebé set-cents anys, d'una epidèmia. Semblen deu relats desconnectats els uns dels altres però hi podem descobrir en cadascun la voluntat de recrear, des de la llibertat literària i la gosadia necessària per encarar la realitat, tot un conjunt de situacions que ens interroguen directament. Fins i tot ens incomoden, com el de la infermera del text de Najat El Hachmi, que està tan farta de la condescendència com de la precarietat.

I el teatre. «Què estem fent aquí, avui?», es pregunta l'actor. Què hi fem, a l'escenari, en un moment en què el terra es mou i l'acte de compartir està sota sospita. És molt interessant que el TNC s'ho pregunti. Ni que sigui retòricament. El teatre, sí, és essencial.