No matarás
? Espanya, 2020. Thiller. 92 minuts. Direcció: David Victori. Guió: David Victori, Jordi Vallejo, Clara Viola. Intèrprets: Mario Casas (Dani), Milena Smit (Mila), Elisabeth Larena (Laura). Pantalles: Bages Centre (Manresa), Ateneu (Igualada) i Yelmo Abrera.
És justificable una conducta violenta en determinades circumstàncies? Qualsevol persona podria transgredir les normes ètiques més transcendents en algun moment? I com reaccionaria si això succeís? Aquests interrogants inquietants són recurrents en la filmografia del manresà David Victori, i configuren el seu univers personal.
Aquestes obsessions, ja presents en els seus primers curts -els notables Reacción i La culpa- i en el seu debut en el camp del llargmetratge ( El pacto), esclaten ara febrilment a No matarás, la seva proposta més ambiciosa i arriscada. Els protagonistes del realitzador manresà estan sotmesos a un potent debat moral; una tensió interior i una mirada reflexiva que assumeixen els codis d'un cinema afermat en un suspens vertiginós.
El seu segon llargmetratge parteix d'una premissa argumental que recorda l'esplèndida Victoria (Sebastian Schipper): una nit salvatge esdevé l'escenari de la metamorfosi radical (i desassossegant) d'un ésser aparentment estable, després de la inesperada trobada amb una persona desconeguda. El nostre antiheroi, Dani, és un jove seriós, introvertit i pusil·lànime que afronta una nova etapa de la seva vida després de la mort del seu pare. Però es creuarà amb la Mila, una noia tan desconcertant com enigmàtica, que l'arrossegarà literalment al vessant més turbulent de l'asfalt.
Victori torna, després d'un parèntesi fantàstic - Zero i El pac-to-, al thriller angoixant i essencialment nocturn que definia les seves cintes anteriors. A No matarás hi ha una fusió impecable i coherent entre el seu concepte i la seva resolució. I així, l'esquinçament interior de Dani està projectat en una posada en escena fonamentada en la contundència visual, el nervi narratiu i un muntatge adrenalínic. Tres qualitats del cinema de Victori que assoleixen el seu registre més intens (i atrevit) en aquesta ocasió. Unes muntanyes russes expressives que no són capricioses i superflues.
El realitzador català ens submergeix convulsivament en la ment torturada del personatge central amb un intencionat i elaborat ús de la càmera (frenètica i perforadora), la llum (un xoc demolidor entre la foscor i un cromatisme exacerbat) i l'espai (uns interiors que semblen l'antesala a un cosmos dantesc) que converteixen el descens a les tenebres de Dani en una experiència extremadament sensitiva, torbadora i ambivalent. I no és cap casualitat que s'obri i tanqui amb un pla-seqüència: el Dani reprimit de l'inici (filmat d'esquena) es transforma (allibera?) finalment en un ésser que ja pot mirar de cara el món (no direm com?).
La idea subversiva del film està potenciada intel·ligentment (i maliciosament) per l'elecció de Mario Casas, una de les poques estrelles del cinema espanyol que esmicola la seva figura popular més estereotipada d'heroi tou amb una caracterització que explora obertament la dimensió més fosca. Una generosa composició que es beneficia substancialment de la subjugadora (i extraordinària) interpretació de la seva oponent femenina. Milena Smit, tota una revelació, traspua una sensualitat brutal i personifica perfectament el misteri més pertorbador; un encert total del càsting perquè el seu paper és primordial perquè pugui funcionar l'engranatge d'un relat que dona un gir radical quan ella irromp en escena. Victori segueix creixent creativament, després d'una bona targeta de presentació ( El pacto), amb un malson retorçat i d'alt voltatge on desplega (i consolida) una personalitat definida (conceptualment i estilísticament) i estimulant.
