Les xemeneies de les colònies tèxtils del Llobregat treuen fum a Barcelona. La producció El silenci dels telers fa estada al Maldà de la capital catalana després d'estrenar-se a final de juliol a Manresa. La pandèmia ha trastocat la planificació però el projecte tira endavant: les funcions al teatre del carrer del Pi s'avancen una hora per esquivar el toc de queda. Maria Casellas (Gironella, 1978) se la juga com a actriu -coprotagonitza el muntatge amb la banyolina Andrea Portella- i productora.

Com ha afectat la pandèmia a la seva obra?

Havíem d'estrenar el diumenge 15 de març, just la setmana en què es va decretar l'estat d'alarma. Ja teníem bolos lligats, i es van haver de posposar tots.

N'ha perdut algun?

No, alguns bolos ja s'han fet, a Manresa i a Santa Maria d'Oló, i la resta ja tenen data, fins i tot de cara al 2021. El silenci dels telers és una producció meva, amb un capital propi per fer la inversió inicial que comptava recuperar amb les actuacions prèvies al Maldà. A partir d'aquí, els següents bolos havien de ser d'explotació, per començar a tenir beneficis. Però ha anat així. És un maldecap, però tinc el suport de l'Ajuntament de Gironella i de l'empresa Liven.

Quin pressupost té l'obra?

19. 000 euros. I és un pressupost petit.

I, a més, amb la capacitat dels teatres reduïda a la meitat. Això són moltes entrades que es deixen de vendre.

Sí, el Maldà té 55 cadires, i ara només en pots vendre 25, 28, depèn dels grups de convivents que vinguin. Com que vas a taquilla, ja saps que no hi guanyaràs, però fer temporada a Barcelona et dona visibilitat, et ve a veure el sector teatral, els mitjans en parlen més.

Vostè produeix i interpreta la peça. Va considerar escriure-la?

Primer de tot, vaig demanar a la historiadora Assumpta Montellà el seu permís, perquè aquesta obra surt del llibre El silenci dels telers. Vaig intentar adaptar-lo, però li faltava teatralitat, semblava una lectura dramatitzada, i jo volia que hi hagués conflicte, vivències. Per això vaig anar a buscar l'Anna Maria Ricart, que és periodista i podia aportar el rigor que li calia a l'obra. El llibre toca un material molt sensible, i m'agrada la poètica de l'escriptura de la Ricart per tractar el punt de nostàlgia que genera el fet de rememorar com era la vida a les colònies.

Per què va voler traslladar a l'escenari el món tancat i peculiar de les colònies?

Fa temps que hi donava voltes, tenia clar que és un tema que pot donar molt joc en teatre.

De fet, la Sílvia Alcàntara, escriptora de Puig-reig

Caldria una gran producció per portar la seva història al teatre. Va ser llegint el llibre de l'Assumpta que vaig veure que l'obra havia de ser allò que fa ella, donar la veu als testimonis reals.

La novel·la va demostrar que hi ha curiositat per conèixer el món de les colònies?

És que s'estudien a l'ESO, es fan visites a la colònia Vidal... Ens sembla un lloc estrany, on hi havia patrons feudals, això genera molt interès i perplexitat.

Què buscava amb Ferran Utzet a la direcció?

És un director de gran sensibilitat que busca que el públic entengui el que passa. La gent que ha viscut a les colònies ha copsat l'obra, però la resta també, perquè hi ha lligams amb la realitat.

Quins lligams? L'obra presenta dues treballadores de les fàbriques i el seu relat va paral·lel a la descripció dels esdeveniments des de final del segle XIX a la cloenda del XX.

Potser el model de les colònies no ens queda tan lluny: fa poc que les dones tenim dret a votar, a divorciar-nos... i persisteixen les diferències salarials encara que fem les mateixes hores que els homes.

Com diu un dels personatges, mentre els homes arreglaven el món xerrant al cafè, les dones el feien funcionar a les fàbriques.

Sempre som les grans invisibilitzades, però qui feia anar les màquines eren les dones malgrat que tenien els sous més baixos i no podien aspirar a tenir càrrecs com els d'escrivent, encarregat i, ja no diguem, director.

Una de les dues protagonistes és crítica amb el sistema de funcionament de les colònies i l'altra hi té una actitud més favorable.

És la realitat del llibre. La majoria de les dones entrevistades estan agraïdes i recorden amb nostàlgia la felicitat que sentien. Cal tenir en compte el context de misèria d'un territori en què o feies de pagès o anaves a la fàbrica, on et pagaven un sou, casa i escola per als nens. Qui té un pensament crític són persones que van acabar marxant o bé les van expulsar. Si algú era massa revolucionari, el feien fora a ell i a la família.

No és una paradoxa el contrast entre la felicitat rememorada i la realitat jeràrquica?

Hi ha moltes contradiccions, perquè també s'expliquen abusos de poder, sexuals... però, tot i així, aquelles dones tenien comoditat, escola, botiga... Hi ha en el record un cert paternalisme, «encara gràcies que...». Això tampoc no ens queda lluny, vivim en una societat on hi ha sous injustos.

Quin record tenen les dones de la seva família?

La mare va estar a Cal Bassacs, a final del franquisme, quan el model de les colònies ja anava de baixa. Les àvies no hi vivien, però el seu pensament era pel que digués l'amo. És difícil d'imaginar per nosaltres, la guerra va causar misèria, gana... i al final t'agafaves a tenir feina i tirar la família endavant.