28 de octubre de 2020
28.10.2020
Regió7

«Van Gogh feia lluita de classes pintant miners i presoners»

L'actor sabadellenc Jaume García Arija interpreta el cèlebre pintor al Teatre Gaudí de Barcelona en un muntatge basat en les cartes que va escriure al seu germà Theo

28.10.2020 | 11:35
Jaume García Arija es fica a la pell del gran pintor impressionista Vincent Van Gogh

Vincent van Gogh (1853-1890) va morir als 37 anys i sempre quedarà el dubte de saber quins cims no hauria escalat el seu talent si hagués pogut gaudir d'una existència més longeva. Ignorat en vida, el reconeixement unànime li va arribar de forma pòstuma i avui és una de les grans 'rockstars' de la història de l'art. Jaume García Arija (Sabadell, 1970) es fica a la pell del geni i ens mostra el seu vessant més íntim en un espectacle que es va estrenar el 2002 i ara torna al Teatre Gaudí de Barcelona.

Per què ha recuperat el muntatge que es va representar fa 18 anys al Versus?
El text creat per Ever Blanchet a partir de les cartes que Vincent van Gogh va enviar al seu germà Theo reflexiona sobre temes com la mort, l'amor, l'art, la malaltia, la bogeria... No és un transcripció literal de les epístoles sinó una adaptació en la qual l'Ever també va posar pensaments de collita pròpia. I el resultat és d'una universalitat que fa que m'hi senti molt identificat. Crec que no hi haurà cap espectador que no se n'hi senti, en un aspecte o altre.

Per això l'ha repescat?
Recordo que ja aleshores em va enamorar. I no penso que sigui un text que ja va tenir el seu moment i ara ja no em toqui interpretar, al contrari, em toca la fibra encara més. Hi he trobat altres matisos i intensitats, i ha crescut. És un text molt actual, tant en clau individual com social: amb tot, el que està passant, les reflexions que va plasmar a les cartes són com un examen de consciència sobre la societat que tenim.

Qui es podia imaginar, fa gairebé dues dècades, tot el que ens estava esperant.
La pandèmia ha posat en evidència les mancances que tenim com a societat. Van Gogh parlava d'amor, d'empatia, de tolerància, de col·laboració i de bé comú. Del fet de poder conviure, de tenir cura els uns dels altres... Això, ara, ens cau al damunt com una llosa. Tenim el mal vici de no aprendre dels errors. Per això, un text com el de Van Gogh s'agraeix perquè és una alenada d'aire fresc i alimenta l'esperit.

De fet, avui en dia ja és molt poder obrir els teatres al públic.
Recordo que el primer cop interactuava més amb la gent, m'hi apropava, els tocava, m'agenollava, els acaronava la cara, els braços, les cames... La gent trobava que tot allò era molt energètic. Ara, és obvi, no hi pot haver aquesta aproximació. Però l'obra manté l'honestedat i la senzillesa.

Ha substituït el contacte físic per la mirada? L'espai ho propicia.
No hi ha quarta paret, la comunicació amb el públic és directa, com la que Vincent tenia amb el seu germà. No parlo amb el públic sinó al públic i, així, cada espectador és un interlocutor, com si tots fossin Theo.

El monòleg és el mateix del 2002?
Sí, el text és el mateix, el que canvia és la posada en escena, l'hem modernitzat. Amb el treball de videoart de Nito Cilintano, omplim la sala amb molt més color. Un altre canvi és el look de Van Gogh: fugim de l'americana, l'armilla, les botes... l'elegància que podem veure en un autoretrat i el vestim com imaginaríem un pobre indigent. Hi ha cròniques que ens retraten el pintor com una persona que anava bruta, feia pudor, amb la roba esparracada, caminant pel bosc a la recerca d'un lloc per pintar. El vestuari pel qual hem optat és una mescla de la indumentària del malalt d'una clínica de salut mental i la del pintor.

Com a actor, també ha canviat la seva manera d'encarar el personatge?
Potencio la implicació més social que tenia Van Gogh. He descobert en mi una vena més social i reivindicativa i assumeixo i potencio aquest aspecte de la personalitat de Van Gogh. També hi ha una diferència en l'aspecte coreogràfic: ja no tinc 30 anys sinó 50 i després de cada funció surto molt més cansat, he, he, he... Sembla que hagi fet un partit de futbol i jo sigui el porter, el defensa, el migcampista i el davanter alhora. Faig una interpretació més poètica, metafòrica i subtil, i no tan acrobàtica com el primer cop. I ho valoro molt més.

Es van plantejar que l'obra no tingués el format d'un monòleg?
Havia de ser com és perquè s'expressen els pensaments interiors de Vincent, el cor-rent íntim que tenia amb Theo. El públic té referències cinematogràfiques com les de Kirk Douglas i Willem Dafoe, ficcions que parlen de la dimensió externa del pintor, però en l'obra faig un Van Gogh més reflexiu i íntim, tan lúcid com boig.

Una vida interior molt intensa?
Van Gogh no reflexionava assegut en un cafè, sinó mentre pintava o caminava, i sempre des de la passió i les ganes de pintar. No podíem fer un monòleg amb una cadira, el personatge s'ha de moure, sempre a la recerca de la bellesa. En el fons, la seva car-rera va durar deu anys, i ho va apostar tot al seu projecte artístic.

Era un home lúcid i boig alhora?
No hi ha documentació que ens expliqui si el van diagnosticar, ja fos com a bipolar, esquizofrènic o maníac depressiu. Sabem que era molt emotiu, i això genera el risc de tenir decepcions constants.

Què hi aporten les projeccions de videoart, a l'obra?
Ens endinsen en el seu món oníric, però no és una exposició audiovisual de quadres de Van Gogh. També hi ha imatges de la natura, que ens ajuden a entendre les seves motivacions. Va reivindicar la natura com a motiu de bellesa absoluta. Però també va pintar els oficis de les classes obreres. Van Gogh no estava d'acord amb els altres pintors, a qui considerava burgesos, superficials, que no aportaven res a la humanitat.

«La nit estelada» que llueix al MoMA de Nova York seria un dels exemples més coneguts d'aquest anhel per la natura?
I tant. Però Van Gogh també va pintar miners menjant patates, presoners fent voltes al pati... lluita de classes a través dels quadres. Però les classes benestants no volien tenir una pintura d'uns homes menjant patates. El concepte de bellesa de Van Gogh més que estètic era pur, humanista.

De fet, en vida no va tenir èxit.
Només va vendre un quadre, La vigne rouge. Un cop mort, la seva cunyada Johanna va organitzar una exposició que va ser un èxit total. I va recollir les cartes del seu home i Vincent i va fer un llibre. Per què va canviar la recepció de Van Gogh? Qui ho sap. Amb l'obra, reivindiquem el pintor, però també la feina que va fer aquesta dona.

Faran gira?
Tant de bo. L'important és actuar, encara que sigui amb el 50 % de la capacitat o el 70 o davant de quatre espectadors. Defensem i dignifiquem la nostra feina. I poder ser a l'escenari ja és un regal.


FITXA. Direcció: Maria Clausó i Ever Blanchet. Text: Ever Blanchet, a partir de les cartes a Theo de Vincent Van Gogh. Intèrpret: Jaume García Arija. Videoart: Nito Cilintano. Producció: Companyia Versus Teatre. Lloc: Teatre Gaudí. c. Sant Antoni M. Claret, 120. Barcelona. Dates: fins al 14 de novembre. De dijous a dissabte, a les 19.30 h; diumenge, a les 18 h. Durada: 75 minuts. Entrades www.teatregaudibarcelona.com.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.