Nascuda a Düsseldorf de pare bolivià i mare alemanya, va créixer a São Paulo, es va enamorar a Nova York i viu a Barcelona en un barri turístic on al principi li parlaven en francès, en rus, en tot el que suggeria als botiguers el rostre germànic de Stefanie Kremser. No és d'estranyar que li costi respondre quan li pregunten 'i tu d'on ets?'.

Identitat i migració són els grans temes dels quals parla Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984), el llibre que l'autora alemanya va presentar ahir a l'auditori de la Biblioteca Ateneu Les Bases de Manresa en el darrer acte del cicle literari Tocats de Lletra abans del tancament de l'activitat cultural decretada pel Govern català. I ho va fer, per primer cop, acompa-nyada del seu marit, l'escriptor Jordi Puntí, que apareix en un dels capítols d'un llibre en què Kremser revisita les 22 adreces on ha viscut arreu del món. «Deu ser el primer cop que un personatge fa de presentador de l'autora», va exclamar l'autor de la premiada Maletes perdudes. Curiosament, la cita d'ahir a la tarda a Manresa va ser la primera que van tenir sobre un escenari per parlar ell d'un llibre d'ella.

«Per escriure Si aquest carrer fos meu vaig partir de la idea de fer una memoir, un gènere que et permet parlar d'un tema a partir de les teves experiències, però no és autobiografia», va apuntar Kremser. En l'origen de la idea hi ha una anècdota fascinant. Durant l'estada a Nova York, Kremser va deixar el pis de Barcelona a uns estudiants que li guardaven en una caixa les cartes que li arribaven. De tornada, fa cinc anys, remenant tota aquella correspondència, l'escriptora va veure una postal -que ahir va ensenyar a la trentena d'assistents a l'acte- amb una gran inscripció («Do you remember?») a la part de la imatge fotogràfica i una data sorprenent al dors: 1991.

«Com és possible que arribés a Barcelona, a casa nostra, després de tant temps?», s'ha preguntat Kremser un munt de vegades: «Durant aquests anys he viscut en vuit o nou indrets diferents, i la postal ha anat saltant d'un lloc a l'altre fins arribar aquí. Aleshores, vaig pensar que seria interessant tornar a recordar aquests llocs tan diferents». Com que el relat mereix un final feliç, no podem deixar de consignar que l'Stefanie va retrobar el vell amic Sven quan va anar a Düsseldorf per presentar-hi un dels seus llibres.

Ordre, vida, llengua

Tots tenim experiències i records associats als habitatges on hem residit. «La casa no és només un lloc, sinó un paisatge i les persones que hi viuen, ja sigui la teva família o els amics amb qui comparteixen un pis d'estudiants», va expressar Kremser: «Amb el llibre vaig intentar posar ordre a un cert caos vital, i vaig pensar que seria interessant mirar tots aquests llocs des de la memòria i recrear la construcció i la desconstrucció d'una identitat que és plurinacional, pluricultural».

La vida dona moltes voltes, i la de Stefanie Kremser, encara més. «Sempre ens preguntem què hauria passat si ... Tires a la dreta, però hauries pogut anar cap a l'esquer-ra, hi ha moltes possibilitats a les nostres vides que no hem viscut, cada dia ens passa moltes vegades i no ens n'adonem. Quina seria la meva vida si m'hagués quedat al Brasil?», va reflexionar: «No ho sabré mai, però trobar-me en aquestes cruïlles m'ha ajudat a entendre qui soc».

I part d'aquesta recerca té molt a veure amb la llengua literària: Kremser escriu en alemany. «Als 20 anys, vaig anar a Munic per estudiar cinema, i va arribar un moment en què se'm va fer impossible tornar a São Paulo. Per raons personals, vaig haver de deixar el cine i em vaig posar a escriure, i la primera novel·la la vaig fer en alemany», relata l'autora, que ja no ha deixat la seva llengua materna en cap de les obres de ficció i nar-rativa que ha publicat.

I en català? Kremser signa el postfaci de la nova edició d' El car-rer de les camèlies de la Rodoreda que ha tret Club Editor. «En ficció, però, no m'hi veig, perquè no tinc prou vocabulari, no sé com parlen els nens, els adolescents, el català del carrer», va afegir.