Ha estat Sean Connery l'estrella més popular del segle XX? Un sex symbol masculí equivalent al nivell de Marilyn Monroe? Així d'important podem considerar aquest escocès reivindicatiu que ahir moria als 90 anys a casa seva, a les Bahames, i al qual Steven Spielberg va descriure com «l'home que tots els homes volien ser; l'home que totes les dones desitjaven».
El seu magnetisme va marcar noms culturalment tan decisius com Hugh Hefner i David Mamet i, amb 7 pel·lícules, el primer James Bond (estrenat a Agent 007 contra el Dr. No) va establir les bases en la ficció del que seria un heroi. Des que va abandonar la franquícia del 007, cap nou actor ha pogut deslliurar-se de la inevitable comparació amb la seva ineludible referencialitat. Tot i que a ell mateix li va costar allunyar-se de l'ombra de Bond, va aconseguir-ho gràcies a personatges memorables que, d'una manera o altra, aportaven un cert trencament amb el portador de la llicència per matar: l'enamorat hitchcockià de Marnie, el desmitificador oficial de L'home que volia ser rei, de John Houston, el Robin Hood crepuscular de Robin i Marian, o els rols de mestre veterà per a nous herois, com a Els immortals, La lliga dels homes extraordinaris, Indiana Jones i l'última croada, La caça de l'Octubre Roig, A la recerca de Forrester, El nom de la rosa, que li va proporcionar el premi Bafta, i Los intocables, amb l'Oscar al millor actor de repartiment.
Connery, una de les últimes grans llegendes del cinema, desapareix en un món en crisi que veu la masculitat com un obstacle, on els herois són de fantasia i tenen superpoders, mentre que els malvats de còmic aconsegueixen de debò apoderar-se del poder i governar països promovent l'odi i l'egoisme.
Necessitem Sean Connery? Sigui com sigui, els grans mites de Hollywood se'n van progressivament i la mort del gran actor escocès deixa ara mateix un buit especialment significatiu.
