Jo mantinc des de sempre una relació d'amor/odi amb Ernest Hemingway. M'agrada com aconsegueix fer senzilla la construcció de la frase descriptiva i em disgusten els seus embafadors diàlegs amorosos. M'agraden els seus relats curts, sobretot El gran riu dels dos cors i El gat sota la pluja, i lamento profundament novel·les com A l'altra banda del riu i entre els arbres i El jardí de l'Edèn. Entenc que un narrador hagi de ser un gran mentider, perquè, a la fi, la vida pot ser literatura, però mai la literatura és vida. La persona de Hemingway és la d'un pretès mascle alfa afeixugat per la por de la impotència, però, a la vegada, és l'home que ha sabut amagar més coses sota una frase, segons la «teoria de l'iceberg». També ha estat un dels escriptors més portats a la pantalla, amb més o menys encert. Ara em plauria dir unes quantes coses a propòsit de dues d'aquestes adaptacions.

Tenir-ne o no, de Howard Hawks, és una de les traïcions més clares a l'esperit i a la lletra de Hemingway, malgrat la gràcia que al guió hi va col·laborar William Faulkner. A la novel·la -dividida en quatre parts com a relats quasi independents al voltant del protagonista-, Harry Morgan és un home sense escrúpols que acaba molt malament, mentre que al film és un antiheroi positiu, que d'una indiferència inicial va a alinear-se al costat dels que combaten el govern feixista de Vichy. És així que l'acció passa de desenvolupar-se a Cuba els anys 30 a ubicar-se a la Martinica de 1940. I és que per a la Warner Bros l'ombra de Casablanca era llavors molt llarga, i els productors volien insistir en el mateix camí, bandejant el que fos. La química entre en Bogart i la Bacall -un personatge inexistent al llibre- concedeix llargs diàlegs entre ells dos, plens de frases enginyoses, i la figura del borratxo coix, representat per Walter Brennan, serveix més que res de contrapunt humorístic. El desenllaç, amb la Bacall sortint del cafè remenant les anques al compàs de la tonada de Hoagy Carmichael, a mi em resulta vergonyós.

The killers és un conte de tan sols dotze pàgines, que tracta de dos assassins a sou que busquen en un poblet un home anomenat el Suec per fer-li la pell a causa d'uns indeterminats fets del passat. Els dos sicaris entren en un cafè, pregunten per ell i no en treuen cap informació. Un noi, Nick Adams, surt per avisar e l Suec, però aquest no reacciona i accepta el seu destí fatal. El cinema ha fet del relat dues adaptacions principals. A la de Robert Siodmak, del1946, els fets són investigats per un agent d'assegurances, i a la de Donal Siegel, del 1964, titulada El codi dels assassins, l'investigador és un dels mateixos botxins, picat per la curiositat que la seva víctima no hagi ofert resistència. En ambdues versions, la trama es resol amb flash-backs. En la primera, la dona fatal és l'Ava Gardner, en la que va ser la seva primera presència a la pantalla com a protagonista. En la segona, és l'Angie Dickinson qui s'encarrega del lluït paper, tota una veterana des que es va fer conèixer engalipant John Wayne a Rio Bravo. Tant en una com en l'altra, la feina dels guionistes va consistir a farcir la carcassa hemingweyana.