08 de novembre de 2020
08.11.2020
Regió7

«Em va impactar tornar de Lleida per l'A-2 i no trobar cap cotxe més»

El reporter de Sant Joan narra a «Catalunya zona zero» les històries que va trobar al país confinat

07.11.2020 | 23:33
Quico Sallés aplica sempre una mirada incisiva a la realitat, ja sigui dins el Tribunal Suprem o a peu de carrer parlant amb la ciutadania

Veí de Sant Joan de Vilatorrada, treballa al digital El Món i col·labora al Preguntes Freqüents de TV3 · Fa unes setmanes, va ser premiat com a Periodista de l'Any del 2019 per la Delegació Central del Col·legi de Periodistes

Quico Sallés (Barcelona, 1972) no para mai quiet. Aquesta setmana torna a Madrid pel judici dels atemptats de l'agost del 2017 a Catalunya i farà estada de nou al pis que té a Torrejón de Ardoz. Però quan és a casa, el cotxe treu fum. Durant les llargues setmanes de la primavera confinada, el periodista de Sant Joan de Vilatorrada va anar d'un cantó a un altre del país per copsar el pols d'una ciutadania enclaustrada. Una experiència que comparteix amb els lectors al llibre Catalunya zona zero.


Comencem pel final: l'última frase sentencia que ara és quan, de debò, comença la distopia. Per què ho creu així?

Han canviat les nostres relacions, la manera de conviure, és tot molt eteri, hi ha una sensació de precarietat social... i ens hi anem adaptant. Però no pots fer plans, no saps si els fills podran anar a l'escola...

També parla del debat sobre la retallada de llibertats.

És bàsic parlar-ne, a mi és una de les qüestions que m'han preocupat més. A la pel·lícula Marea Roja, Denzel Washington diu a Gene Hackman, el seu superior, que haurien d'ajornar el simulacre que estan a punt de realitzar perquè hi ha un incendi real al submarí. I el Gene li contesta que de cap manera: l'incendi formarà part del simulacre perquè així és com millor saps si estàs preparat per afrontar una situació. Amb la democràcia passa el mateix: quan tens la mort a la cantonada, estàs immers en una crisi i no tens expectatives, la democràcia ha de demostrar si està forta.

Hi ha policies que van treure el xèrif que porten a dins.

Hem vist actuacions policials excessives, una quantitat exagerada de multes, els polis de balcó, la militarització del discurs... La gent pot entendre que, davant d'una situació excepcional, la policia pot fer de menys i de més, però fins a un cert punt. Aquells dies vam veure com la prova d'estrès a la democràcia grinyolava. Però també hem de parlar dels polítics i la falta de respecte per la informació veraç. Feien llargues rodes de pemsa i no sabien ni dir quants morts hi havia.

Quan es va adonar del que estava passant?

A Igualada. El dijous 12 de març hi vaig anar, i ja vaig veure que en passava alguna. Jo venia de Torrejón, on ja hi havia molts nervis i gent amb mascareta –també d'altres que no en portaven–, i quan vaig arribar a Igualada tot estava buit, hi havia moltes furgonetes de la Brimo, molts uniformats de Bombers, Protecció Civil i la Urbana a l'ajuntament... i l'alcalde Castells dient-nos que no marxéssim que ens havien d'anunciar una cosa. I, a la nit, la cua per sortir d'Igualada no avançava... sort que vam poder sortir. L'endemà, vaig a l'Arxiu Nacional de Catalunya i el material que vaig demanar me'l van deixar en una taula allunyada de la resta perquè sabien que havia estat a Igualada.

Fa mal recordar aquells dies?

La covid ens va agafar amb el pas canviat, ha matat moltes persones i no sembla que n'haguem après gaire cosa. El més dur és el procés de deshumanització de la mort que hem viscut, amb les funeràries treballant sense parar, els hospitals desbordats... i sense expectativa de tenir un final.

Deshumanització?

Sí, perquè ho convertien tot en xifres, no et deixaven acomiadar els teus morts... Recordo que a la residència de Capellades es va fer un operatiu perquè els familiars es poguessin acomiadar dels taüts que hi havia al jardí. Deshumanització també és no donar-se la mà, no fer-se petons, els nens que no poden veure els seus avis, la por del veí... Sembla que la condició humana retorna al cicle primari de supervivència, a allò que 'almenys que no em toqui a mi'.

Quina imatge de la Catalunya buidada el va impactar més?

Tornar de Lleida per l'A-2 sense cap altre cotxe... crec que només em vaig creuar amb una ambulància. Res més. I el primer cop que vaig veure un hospital de campanya, a Vic, al pavelló on jo havia retransmès molts partits de l'equip de bàsquet.

I l'exèrcit? El va veure fins i tot a Sant Joan de Vilatorrada.

Sí, i tant. El primer dia, van arribar a l'aeroport del Prat i es van posar a desinfectar-lo. Recordo una treballadora de la neteja que els va dir que li estaven xafant el que havia fregat! Però la imatge d'aquell comboi, amb quaranta vehicles... Déu n'hi do, també.

El seu llibre ens suggereix totes aquestes reflexions, però és sobretot una mirada a les vivències d'un país confinat. Què es va trobar anant arreu?

Moltes sensacions. Una va ser la capacitat de supervivència de la gent que estava lliurada a la causa de trobar material, treballant en xarxa... Però hi havia llocs on estaven desesperats, com a Tossa pel tema del turisme.

De Tossa n'explica que van tenir ben pocs casos.

L'alcaldessa és metgessa, i van començar la prevenció molt aviat. A més, la directora de la residència va néixer a Rússia, i ella ja va intuir que si a la Xina estava passant el que estava passant, valia més prevenir. I van començar a aplegar material.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.