16 de novembre de 2020
16.11.2020
Regió7

Igualada, pam a pam

Marta Vives, Antoni Dalmau i M. Teresa Miret publiquen «Els carrers i les places d'Igualada»

16.11.2020 | 12:34
L'hotel Amèrica, a l'antiga N-II, avui avinguda del Mestre Montaner, en una imatge de l'any 1980

La primera seu que Regió7 va tenir a Igualada quan va obrir l'edició de l'Anoia va ser una casa al número 136 (anteriorment 152) del cèntric passeig de Mossèn Cinto Verdaguer. Abans d'establir-s'hi el març del 1995, a la finca hi operava la fàbrica de gènere de punt d'Ulpiano González Herrero, que comercialitzava la marca Calicantos. Aquest parell d'apunts de la vida quotidiana que trobem a la pàgina 238 són només dues dels milers de dades que omplen les pàgines d'un llibre fabulós i que al trio d'autors –Antoni Dalmau, Marta Vives i M. Teresa Miret– no els consta que tingui parangó en cap altra ciutat del país. Un treball únic.

«El primer que fa tothom quan té el llibre és buscar casa seva», afirma Miret, ja jubilada després de dirigir la Biblioteca Central. I no li falta raó, perquè el volum és exhaustiu i referencia tot allò que s'ha pogut saber de cadascuna de les finques dels 332 carrers i 38 places de la ciutat. Una feinada «terrible», en paraules de Dalmau, que ha durat set anys i ha culminat en la publicació –550 exemplars a 35 euros cadascun i ja no en queda cap– d'Els carrers i les places d'Igualada. Nomenclàtor i història, editat per la Revista d'Igualada.

«Saps què és allò que ens ha portat més maldecaps?», interpel·la Dalmau: «els canvis en la numeració de les finques». Un problema en alguns casos irresoluble: «hi ha cases que al llarg del temps han canviat quatre i cinc vegades de número», afegeix l'estudiós igualadí. Però està tot previst: l'any vinent, la Revista d'Igualada activarà una pàgina web on no tan sols hi haurà el llibre digitalitzat sinó també totes les esmenes i noves informacions que es vagin generant. Una actualització permanent i un enriquiment del projecte per als quals els autors agraeixen els suggeriments que ja els estan fent fer els ciutadans.

Tal com explica Marta Vives, directora de l'Arxiu Comarcal de l'Anoia, en els orígens del llibre hi ha l'exposició Rambla amunt, Rambla avall, que va acollir el centre arxivístic l'estiu de fa vuit anys. «Es va fer la recerca de tots els edificis d'aquesta via, i a partir d'aquí es va pensar en els carrers del nucli antic, després de l'Eixample i, al final, de tota la ciutat», apunta.

L'ingent treball de documentació necessari per elaborar Els carrers i les places d'Igualada es va basar en el buidatge «de tota la bibliografia local i bona part de l'hemeroteca», anota Dalmau. «Els anuncis de la premsa, les publicacions periòdiques, els programes de la festa major, els que editaven les entitats i associacions, els llibres que parlen d'Igualada...», afegeix Miret: «Igualada ha tingut una rica vida associativa, sobretot a final del XIX i principi del XX, ben bé fins als anys 60, quan la gent ja va començar a tenir cotxe i televisor».

Fotografies per entendre una ciutat

La Biblioteca Central i l'Arxiu Comarcal són dues de les institucions més rellevants de la capital de l'Anoia. «Les persones que em van precedir i jo mateixa, i fins ara, vam tenir molta cura per dotar l'equipament d'una col·lecció local molt important», explica Miret.

Vives, per la seva part, indica que a l'arxiu s'hi conserven «més de 300.000 fotografies, que procedeixen de l'Arxiu Fotogràfic Municipal i d'altres fons que hem anat incorporant al llarg dels anys, inclosos els de membres de l'Agrupació Fotogràfica d'Igualada». Un contingent imponent que ha permès il·lustrar el llibre amb moltes imatges d'entre els anys 1870-80 i el 2000, el punt final que es va decretar per tancar cronològicament el relat històric de cadascun dels espais urbans ressenyats.

«El criteri que hem fet servir per a la selecció de les fotografies és que, com més inèdites, millor», destaca Vives, «combinant, a més, l'interès que tenen per il·lustrar l'evolució dels carrers amb la qualitat tècnica i estètica». El document fotogràfic també ha servit per proporcionar informació: «L'any 1974, per la revisió cadastral, es van fotografiar totes les cases de la ciutat». Qualsevol pista era rellevant en la missió de documentar la història de cada casa i cada carrer. Fins i tot Google Maps.

El resultat final té també la vocació de fixar la citació dels noms dels carrers. «A vegades, hi ha cognoms o dades que ballen», comenta Dalmau, «el carrer de Martí Joan Franquesa apareix en algun document amb el nom i cognom intercanviat, i el carrer de Costiol, per posar un altre exemple, sovint s'ha escrit amb u».

Les places: Espais oberts on bull la vida

Poques places hi ha a Catalunya amb la vitalitat de Cal Font, un singular rectangle que es va obrir després de l'enderrocament d'una antiga fàbrica tèxtil. L'espai és diàfan i presenta una singularitat numèrica: la Biblioteca Central té l'1 però la resta, fins al 12, són a l'altre extrem perquè en els laterals les finques porten la numeració dels carrers anomenats Galícia i Aurora.
 
Cada plaça té la seva història, començant per la de l' Ajuntament, a la qual el llibre dedica una dotzena de pàgines i imatges tan evocatives com la que acompanya aquestes línies, on destaquen la Moixiganga i l'illa de cases davant de l'ajuntament amb les carnisseries i els seus tendals. És una fotografia de la festa major celebrada fa ni més ni menys que 114 anys. I, com s'aprecia en la instantània, va ser molt concorreguda.
 
A Igualada hi ha 38 places i l'origen de l'enrunament d'un element arquitectònic és més usual que no sembla. Antigament, a la ciutat hi havia un carrer amb el nom de Bonanova que va desaparèixer quan es van tirar unes cases a terra. Aleshores, va néixer la plaça del Pilar, al cor del barri de la Font Vella, a redós de la basílica de Santa Maria. A final del 1932, l'espai va esdevenir una continuació del mercat de la plaça de l'Ajuntament.
 
El nucli històric de la capital anoienca és curull de places, com la de Sant Joan, de la qual el llibre ens ofereix una vista del 1900 i un detall de la font antiga en una imatge que data del 1951. O la del Rei, en honor al déu Neptú i que «va néixer probablement a redós de la Creu de Soldevila (1476)». En el volum de Miret, Vives i Dalmau se'ns mostren tres fotografies que exemplifiquen la seva evolució urbanística: una del 1907, amb la caserna d'infanteria a l'esquerra i l'estàtua de la deïtat al mig; una altra del 1933 ja sense l'equipament militar, enderrocat, però amb la presó, l'antic hospital i la capella de Sant Bartomeu; i una tercera de vint anys després on destaca l'edifici de l 'Escola d'Adoberia. Cada plaça té la seva història i entre totes ajuden a explicar la del conjunt d'una ciutat que ja s'acosta als quaranta mil habitants.

Els carrers: Cap via sense història

Igualada té una superfície molt petita, explica Antoni Dalmau, « ja ha esgotat el seu terme, nous carrers no són imaginables». El treball que va realitzar juntament amb Marta Vives i M. Teresa Miret havia de tenir un punt final cronològic –a la web no n'hi haurà– i van fixar una data emblemàtica com és l'any 2000. «El problema, a partir d'aquesta data, és la fugacitat dels establiments comercials», anota: «les botigues són efímeres, duren poc». L'escriptor i estudiós afegeix que «moltes botigues van néixer de les indemnitzacions que van cobrar els treballadors de les empreses que van fer fallida.
 
Tots els carrers que figuren al llibre existeixen avui en dia, i no n'hi ha cap dels que van desaparèixer perquè «van quedar subsumits en els actuals». De fet, la metodologia de treball d'aquest projecte incloïa elaborar, d'entrada, el nomenclàtor i ubicar tots els carrers; el següent pas va ser investigar els noms que cada via va tenir al llarg de la història, i associar-hi el motiu del nom. A partir d'aquí, la part més complexa: traçar la trajectòria de cada casa, identificar botigues, entitats, veïns il·lustres... tot allò de rellevant que va associat a cada habitatge o edifici. En bona part, aquesta història s'escriu en els baixos de les cases, on hi ha habitualment els negocis o els locals de les associacions, però hi ha casos en els quals també calia seguir la pista d'establiments com, per exemple, sastres i perruqueres que s'estaven en pisos.
 
Un dels trets del nomenclàtor és que hi van desaparèixer els noms de reminiscència franquista. «Amb el primer Ajuntament democràtic ja es van fer fora», explica Dalmau: «no n'hi va haver cap que allargués més temps». Malgrat això, sí que han quedat algunes restes desdibuixades pel temps. « Hi havia carrers als quals es va posar el nom de regiments franquistes, com ara Galícia, que han quedat així, però amb el pas dels anys van anar perdent el sentit original i ara són referents de llocs geogràfics», afegeix.
 
Més de tres-cents carrers –332 concretament, a més de les 38 places– donen per a una infinitat d'històries. D'una via tan transitada com el passeig Verdaguer en sabem gràcies al llibre, i a la fotografia que reproduïm a la part inferior d'aquesta pàgina, que hi havia un quiosc de begudes. O el Cinema Mundial, tal com mostra una altra instantània del llibre datada el 1937. En canvi, l'enrajolat del paviment central, per on passegen els vianants,  és força recent, concretament dels anys 80 del segle passat.
 
Una altra via cèntrica de la ciutat és la rambla de Sant Isidre, que el llibre descriu de forma àmplia. Una de les imatges més boniques és la desfilada de la Festa dels Tres Tombs de l'any 1922. Les fotografies testimonien també la presència de l'Oficina de la Caixa de la Diputació  (1951), el Bar Restaurant Canaletas (anys 60), el Cafè Europa inaugurat el 1923, la Granja Pla (1941), l'Edifici del Casino Foment durant la guerra civil i l'administració de la Hispano Igualadina que va romandre al mig de la Rambla durant tres dècades (1933-65).
 
Si capgirem l'orientació del mapa, tenim carrers tan rellevants per a la vida quotidiana de la ciutat com el de Sant Magí, que uneix l'esmentada rambla de Sant Isidre amb l'avinguda de Barcelona, i on va tenir el seu primer estatge l'Ateneu Barceloní. En una fotografia de pàgina sencera, del 1996, observem la llargària d'aquesta via, amb la muntanya del Pi al fons.
 
Però no cal ser llarg per tenir una història per explicar. En el curt passatge del Capità Galí, que té forma de lletra L, hi havia una florista, la Maneleta, de qui les seves clientes admiraven sobretot els poms de margarides.

L'expansió: Allà on la ciutat es va fer gran

El trio d'autors del llibre explica que el volum serveix per mostrar una Igualada que ja no existeix i que corria el risc de quedar en l'oblit. Tan noble objectiu s'assoleix gràcies al traç meticulós de la biografia de cada casa i, alhora, amb la profusió de fotografies d'època que ens retornen a uns dies que ja no tornaran. Queden poques veus que ens puguin explicar com era la ciutat dels anys 30, i de l'anterior només ens ens poden donar testimoni els records dels que ja no hi són i les imatges que ens van llegar.
 
Transitar per les pàgines del llibre proporciona el plaer de recórrer la Igualada que ja coneixem però amb un altre vestit: les cases que van anar a terra, les botigues que van tancar, elements patrimonials que van desaparèixer... Són els carrers de sempre vistos amb  una escenografia antiga.
 
Però en el llibre també hi ha l'oportunitat de fer memòria d' una transformació que ens és més propera, que té mig segle, com a màxim seixanta anys, i que ens mostra l'expansió de la ciutat. No és el retrat d'un canvi de cara sinó de la creació d'una nova urbanitat, de carrers on hi havia camps, de grans blocs de pisos que es van alçar quan molts de nosaltres ja érem en aquest món.
 
Fixem-nos en la imatge que hi ha just a sobre d'aquestes línies: hi podem palpar amb la mirada el traçat del futur carrer del Dr. Joan Lladó, amb els horts del col·legi Garcia Fossas i els blocs de la Caixa ocupant un espai que podríem situar tranquil·lament en la perifèria. La imatge és del 1965 i, si despleguem sobre la taula el mapa d'Igualada, constatarem que aquest indret està avui en dia plenament integrat en la xarxa urbana. És la màgia d'aquestes fotos que, algunes ja en color, ens retornen a la nostra infantesa o a la joventut dels pares. No pas més enllà.
 
Com més recent és un carrer, menys història té, si bé aquest 2020 ens està demostrant que les narratives més intenses poden tenir una vida breu. Un altre exemple magnífic de transformació urbana el trobem de forma nítida en la vista de l'extrem nord del carrer Balmes (reproduïda també en aquesta mateixa pàgina): no hi ha el barri de les Comes ni l'autovia A-2, tan sols un solitari edifici que fa cantonada amb el traçat del carrer de Masquefa. Evidentment, també aquest punt forma part del continu urbà.
 
Ens expliquen els autors que el primer pla de creixement urbà el va elaborar l'arquitecte Sebastià Cabot i es va aprovar el 1847. Un segle després, va tenir lloc una altra transformació de pes amb el trasllat de l'N-II a l'exterior del municipi. I l'auge de la indústria del gènere de punt va comportar un augment de la població i el sorgiment de dos barris perifèrics, Fàtima i Montserrat. Simultàniament, s'expandien les poblacions veïnes i el conjunt de municipis de la Conca d'Òdena va passar,  en 30 anys, del 1950 al 1980, de 19.688 a 50.543 persones. Un augment exponencial que havia de comportar necessàriament un seguit d'operacions urbanístiques de pes.
 
Seguint les paraules que escriuen Miret, Vives i Dalmau, recordem que «en els últims anys del segle XX, la ciutat va completar l'expansió urbanística dintre del terme amb la creació dels polígons industrial i residencial de les Comes, la consolidació del barri dels Set Camins, la formació del barri de les Flors, la remodelació de la plaça de Cal Font i la urbanització de la zona de Sant Jaume Sesoliveres i el pla de la Massa».
 
L'aroma vintage que desprèn la fotografia de la pàgina 2, amb l' Hotel Amèrica i el cartell que indica la distància que hi ha amb Madrid, ens faria pensar que es tracta d'una carretera entre ciutats. Però avui l'autovia que porta a la capital de l'Estat va per un altre cantó i aquesta via és l' avinguda del Mestre Montaner. Per cert, l'Amèrica encara hi és.
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.