Tots els que sou o heu estat ensenyants sabeu que els alumnes es divideixen en tres categories: xais, cabrits i cabronassos. Aquell dia del mes de maig, mes de les flors, em vaig deixar pescar pel cap d'estudis de l'institut quan vagarejava per la sala de professors sense res a fer, enyorant la barra del bar. El nostre cap d'estudis, que mantenia una sàvia distància entre Harry el Brut i Harry Potter, em va mirar fixament, mentre posava cara de compungit, i em va pregar que anés a vigilar una aula plena de cabronassos expulsats fins que sonés l'hora del pati. Es refiava de mi perquè jo era veterà, pesava més de noranta quilos i mantenia una gansoneria cum laude.

Quan vaig obrir la porta de l'aula de càstig, em va escometre la ferum de salvatgina arraconada. Allí hi havia la flor i nata de les camanduleries rusticanes. N'hi havia algun que hauria ajudat a una velleta passar un pas zebra tan sols per empènyer-la sota les rodes d'un autobús. A primera fila vaig veure, però, en Pepe Trueno,un malànima fatxa i racista, al qual jo anava portant pel bon camí gràcies al fet que el tenia de davanter centre a l'equip de l'institut. «Mister, usted por aquí?» va dir en veure'm. I, girant-se cap a la resta de perdularis, va afegir: «Cojonudo, no?». Remor de forçada aprovació general. S'havia d'evitar que el Capitán Trueno perdés els estreps i estomaqués la dissidència.

Enfortit pel suport d'un dels líders de la xusma i aprofitant que ens trobàvem a la sala d'audiovisuals, vaig llançar la proposta al vol: «Què us estimeu més, galiots: que ens barallem tota l'hora o veure una de les pel·lis que tinc a la cabina?». No cal dir que tots van acceptar la pel·li, llevat del cagamandúrries, que anava pirat i amb els mocs al nas, animaló. Vaig regirar les postades de la cabina, i l'únic vídeo que hi reposava era la còpia de City Lights, del benvolgut Charlie Chaplin. Vaig treure el cap per advertir la purrialla: «És una d'en Charlot!». Tant els feia, mentre imatges ballessin davant dels seus ulls.

La meva sorpresa va deixar pas lliure a l'admiració. Aquelles bestioles famolenques de sang van anar contemplant les desventures d'en Charlot no tan sols en silenci, sinó també de gust. Mai no ho hauria pensat! Van riure de valent en les escenes del combat de boxa -que a mi em semblen molt superiors a les de Buster Keaton a Battling Butler-, es van preocupar seriosament dels problemes de la pobra Virginia Cherrill, quan la volen fer fora del pis, i s'estranyaven que el milionari, que tan amic semblava ser d'en Charlot quan anava borratxo, després, al matí, ja serè, el rebutgés com si mai l'hagués conegut. L'èxit del film fou tal que els condemnats van renunciar a l'esbarjo per poder acabar de veure'l. Al final, van aplaudir amb força, molt satisfets.

I jo, amb cara de babau, no me'n sabia avenir. En Pepe Trueno se'm va apropar per dir-me. «Oiga, míster: al final ella y él se van de tronco o qué?». Jo li vaig respondre. «És un final obert, però optimista». No sé si ho va entendre. El cas és que va subratllar, així, en plural majestàtic: «¡Nos ha gustao un montón!».