Vius tan tranquil i de la nit al dia passes per la presó i t'acusen de terrorisme. Així de senzill, així de cruel. La Tamara Carrasco es pensava que era la seva parella que tornava a casa perquè s'havia deixat les claus: però no, aquell matí del 10 d'abril del 2018 els qui van irrompre a la seva vida eren «una dotzena d'agents de la Guàrdia Civil, uniformats, amb passamuntanyes i armes llargues» que, prèviament, havien esbotzat la porta de la veïna, per error. Abans de ser absolta, aquesta activista de Viladecans va estar detinguda tres dies a la Comandància de Tres Cantos (Madrid) i confinada durant més d'un any al seu terme municipal. Per res, perquè sí, perquè en nom d'Espanya tot s'hi val i l'Audiència Nacional fa i desfà amb impunitat.

El cas de la Tamara i el d'altres represaliats per la justícia espanyola donen cos a Per raó d'estat (Ara), el llibre que la periodista Sara González va presentar dilluns al vespre a la Llibreria Parcir de Manresa, en un acte moderat pel també periodista i company de mitjà, Nació Digital, Pere Fontanals. La trobada va tenir una vintena d'espectadors en viu i més de mig centenar a través del directe d'Instagram.

Per raó d'Estat és un volum cuinat al llarg d'un any que posa de relleu què és i com actua aquesta raó: «va dir Villarejo que amb la mare i amb la pàtria, amb raó o sense ella, s'ha d'estar al seu costat», va apuntar l'autora. I per si no ha quedat clar, una altra cita, aquesta del comissari Eugenio Pino, que va arribar a ser el número 2 de la Policia Nacional: «en nom d'Espanya, hem fet operacions que farien posar els pèls de punta».

Uns titellaires acusats d'apologia del terrorisme, el director del diari Egunkaria torturat per defensar l'euskera, una gresca de bar a Altsasu reinventada com a atemptat terrorista perquè una de les parts era la Guàrdia Civil, ... Sara González va poder visitar els protagonistes de totes aquestes situacions abans que es decretés l'Estat d'Alarma, i el conjunt esbossa un fresc d'una lluita desigual. «El càstig a la dissidència no neix amb l'independentisme», va comentar la reportera: «sinó en el moment que l'Estat considera que un moviment posa en qüestió l'statu quo, és a dir, la unitat territorial, el respecte a l'autoritat i el sistema capitalista. Per això, la dissidència és l'independentisme, l'esquerra rupturista, l'anarquisme, la immigració i el feminisme».

«Saber d'on venim» era un dels tres objectius del llibre, va explicar González. «Entendre com s'articulen els mecanismes de la represió i fer memòria de les persones represaliades» van ser els altres dos. «Hem d'entendre que no són quatre gats que es tanquen en una habitació i decideixen què s'ha de fer, tot el contrari, per això costa identificar l'entramat que signifiquen les estructures d'estat», va anotar l'autora: «tenim el poder conservador, una legislació forjada durant dècades de lluita contra el terrorisme d'ETA, una cultura policial de màniga ampla que construeix sumaris que són més ficció que realitat, uns jutges que compren aquests sumaris de forma acrítica i un altaveu mediàtic que ho apuntala tot».

I com a mostra d'aquest darrer actor, un exemple que González inclou en el llibre perquè va poder parlar-ne amb la víctima: l'informa apòcrif sobre un suposat compte corrent de Xavier Trias a Suïssa, que va aparèixer a El Mundo poc abans de la consulta sobiranista del 9 de novembre del 2014. Una notícia falsa i que va acabar amb els periodistes absolts quan el polític convergent va contratacar.

González va insistir en la necessitat de recordar els noms de les persones que van viure un tràngol que els marca la vida. «Quan van ser acusats de terrorisme, els seus noms van sortir als mitjans, però quan els van absoldre o la gravetat dels càrrecs va minvar, aleshores un breu i ja està», va apuntar la periodista. «Juan Manuel Bustamente va néixer al Perú, amb 25 anys estava a Espanya i tenia una realitat socioeconòmica molt dura, va patir un desnonament, es va implicar en el 15-M, en moviments anarquistes, ... Una nit, la policia es va presentar a casa seva i el van detenir acusat d'haver cremat dues sucursals bancàries. Va estar 1 any i 4 mesos en presó preventiva, va passar per cinc centres penitenciaris d'arreu de l'estat -la seva mare es va arruinar per poder-lo anar a visitar-, la Lamela li va negar la llibertat, ni tampoc el van deixar trucar a la seva àvia, que s'estava morint. Al final, el van absoldre però va quedar tan afectat que deia que no sabia viure en llibertat i va reproduir la cel·la a la seva habitació. Al final va marxar a Bèlgica a viure».

Per raó d'Estat també conté una entrevista amb Pablo Iglesias -pactada abans que accedís a la vicepresidència del govern estatal- i una altra amb Jorge Fernández Díaz, exministre de l'Interior amb el PP a la Moncloa. «Vaig estar dues hores parlant amb ell», va explicar González. «Por? No, respecte sempre, però por no. La meva feina era trobar el to exacte: preguntar-ho tot però sense que s'enfadés». D'aquella trobada de dues hores, la periodista recorda una frase molt significativa: «si per evitar un catàstrofe ha de morir una persona, diga-li raó d'estat o diga-li com vulguis».