12 de desembre de 2020
12.12.2020
Regió7

«Il Gattopardo»

11.12.2020 | 19:38

Una sèrie de plans acompanyats de lleugers tràvelings, que van des del reixat, penetren a la finca i acaben a la terrassa, on s´obren els finestrals de la mansió dels Salina. És l´inici d´Il Gattopardo, la pel·lícula que Visconti va rodar sobre l´única novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, escriptor que pertanyia a la noblesa siciliana, i que es va publicar pòstumament gràcies a Giorgio Bassani. La meravellosa partitura operística de Nino Rota subratlla aquesta presentació, fins que se sent la remor del rosari que resa la família, interrompuda pel neguit dels criats que han trobat un soldat mort al jardí.

Il Gattopardo és una de les reeixides mostres de cinema històric arrelades en un procés de coneixement personal -una altra seria Lawrence d´Aràbia, de David Lean. El desembarcament de Garibaldi al front de les seves camises vermelles el 1860, el posterior plebiscit a favor del rei Víctor Manuel i la traumàtica dissolució de les forces revolucionàries a càrrec de Cavour constitueixen el marc històric per a la presa de consciència del príncep sicilià Fabrizio Salina -sembla que modelat en un besavi del príncep de Lampedusa, una petita autoritat en Astronomia- davant l´ocàs de la classe nobiliària borbònica que ell mateix representa i l´ascens d´una burgesia rica a la base de la unificació italiana sota la bandera de la monarquia piemontesa.

Visconti, d´ascendència aristocràtica llombarda, encara que compromès amb el comunisme i amic personal de Palmiro Togliatti, entenia molt bé les contradiccions assumides per Don Fabrizio. La protecció que el príncep de Salina dispensa al seu ambiciós nebot i el seu desig de casar-lo amb la bellíssima Angelica, filla del més gran terratinent i ben aviat alcalde de la regió de Donnafugata, és una aposta d´un futur que ja no li pertany. La seva actitud davant la família, l´Església, l´exèrcit i, fins i tot, l´enviat del nou govern per concedir-li un lloc de senador és la d´un home que viu la seva pròpia decadència i s´empara en la famosa dita «cal canviar-ho tot perquè no canviï res».

Al principi, Visconti volia de protagonista el soviètic Nikolai Cherkassov -l´actor einsenstenià d´Alexander Nevsky i Ivan el Terrible- o bé el britànic Laurence Olivier, però cap dels dos estava a l´abast per diferents motius. Llavors, la Fox, coproductora de la Titanus en el film, li va oferir Burt Lancaster. A Visconti no li feia gens de gràcia, oblidant que Lancaster havia rebut l´Oscar per Elmer Gantry i s´havia lluït en films com L´home d´Alcatraz i Judici a Nuremberg. Els primers dies de rodatge van ser un infern per a ell. Visconti el menyspreava, deixant ben clar que al set ell era l´amo i dirigia amb mà de ferro. A la vegada, mantenia una relació tibant amb Alain Delon, mentre que mimava Claudia Cardinale, que es deixava amanyagar i feia cas del que li deia el director, allò de mirar amb la barbeta aixecada i mossegar-se el llavi inferior. Però les coses van canviar per a Lancaster, i ell i Visconti van acabar sent grans amics, fins al punt que el va tornar a cridar anys després per fer Confidències. El ball de Lancaster i la Cardinale al so del vals inèdit de Verdi al palau dels Pontoleone és una de les icones inoblidables del cinema.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.