La sort va per barris i la de Quim Vila es va exhaurir al darrer moment. El cantautor i humorista moianès havia de presentar al Voilà el seu nou espectacle Un tipus de riure just el dia en que es va tancar tot, en el ja llunyà més de març. Però tot passa, afortunadament, i ha arribat el moment de recuperar el temps perdut. Avui, aquella gent que li diu «quin fart de riure, nano» i els que no saben què fa tenen l´ocasió d´anar al Voilà de Manresa, oblidar-se de pandèmies, confinaments, virus i vacunes i riure. Riure molt.

«Em relaxa sortir a l´escenari i fer el xou», explicava Vila fa nou mesos i ara les seves paraules ressonen carregades de vigència i sentit de l´oportunitat. Més que mai es fa necessari escoltar algú que sap riure´s d´ell mateix i disparar a tort i a dret amb el punt d´ironia just per ferir sense matar. La seva diana continua essent la «catalanor», l´eclèctic sentit de l´humor que professem en aquestes contrades del nord-est de la península ibèrica.

El muntatge que presenta avui al Voilà deixa Vila sol a l´escenari amb una cadira, un ordinador i una guitarra. «Hi haurà alguna cançó nova», avisa sobre un espectacle en el que «combino alguns dels meus greatest hits amb material nou».

El sentit del sentit de l'humor

Quim Vila ha tocat tots els pals que es poden tocar fent aquesta barreja de música i humor tan particular que l´han convertit en un artista únic i inclassificable. El moianès ha treballat a la ràdio i a la televisió i té els genolls pelats de trepitjar escenaris d´arreu del país. Recorda que «fa quatre anys, vaig realitzar 86 bolos d´un muntatge d´animació infantil separatista», una xifra espectacular que no s´apropa ni de lluny a la realitat d´aquest 2020 criminal per al sector de les arts escèniques.

«És bo riure´s d´un mateix», assegura. Sinó ho cregués, seria impossible que Quim Vila fes el que fa. Sempre té un acudit a punt i la conversa flueix relliscant com un adolescent pel tobogan d´un parc aqüàtic, sembla que la situació estigui desbocada i s´apropi un desenllaç fatal però ho té tot controlat. «El meu humor desplega tot el ventall de l´ecosistema de l´humor català, des del més blanc i innocent fins el més corrosiu», apunta el moianès.

Què es pot dir i què no

A Un tipus de riure hi trobem el Quim Vila de sempre però també un artista que, superada la cinquantena, les ha vist de tots colors i amb la seva òptica particular ha certificat que tot plegat és un gran acudit. «La lliço moral de l´espectacle és preguntar-me cap on va l´humor», admet Vila en un exercici metateatral que trasllada a l´escenari per compartir amb els espectadors la inquietud per revelar què fa riure -i què molesta,és clar- en l´era de les xarxes socials.

«És un tema generacional», indica aquest artista que amb quinze anys gaudia de l´humor de Woody Allen i els Monty Python. «De la superficialitat en diuen modernitat», afirma. I es qüestiona on són els llindars de l´humor i l´ofensa: «sempre que m´he rigut d´algú i algú altre em diu que m´he passat, aquest algú és gent que no riu gaire».

Vivim temps perillosos per als humoristes, la correcció política esdevé censura i les xarxes són espais d´agressivitat verbal i intolerància. Vila és del parer que «Twitter és una xarxa d´ofesos». Una realitat trista però que proporciona molt material al moianès per fornir els seus espectacles. «Jo sempre he fet un humor molt càustic amb la societat», explica: «al pobles coneixes tothom, les misèries d´un mateix i les dels altres, i acabes fent una fotografia de la catalanor i el seu humor».

Quan crea, Quim Vila s´interroga: «fins on puc estrènyer». I sempre conclou que «és humor, no passa res, és humor. Diguem les coses!». És com la política, adverteix el moianès: «s´ha arribat a un punt de pell tan fina que arribarà el dia que faran matances del porc veganes i farem cagar el tió a petons». I és que, com va dir un savi, «la diferència entre la tragèdia i la comèdia és el pas del temps».