19 de desembre de 2020
19.12.2020
Regió7

«Western Songs»

18.12.2020 | 22:59

Els anys cinquanta van ser l'època daurada del western americà, amb l'eclosió dels nous directors del gènere com John Sturges, Boetticher, Mann i Aldrich, al costat dels mestres com Walsh, Ford i Hawks i les obres assenyalades de Wyler i Stevens. En aquella dècada, alguns westerns destacats van introduir cançons en els títols de crèdit, que en algunes ocasions s'anaven repetint durant el metratge, a vegades amb clares reminiscències del country, altres amb la intenció de marcar el ritme de la cavalcada o emmarcar l'espectador en els grans espais oberts d'un paisatge èpic.

Sol davant del perill, de Fred Zinemann (1952), conté l'oscaritzada cançó Do not forsake, oh my darling, de Dimitri Tiomkin i Ned Washington, que intensifica determinats moments de l'angoixa del xèrif quan veu que passa el temps i ningú, ni tan sols la seva dona quàquera, l'ajuda en el seu immediat enfrontament amb els enemics. La cançó és un plany que Will Kane dirigeix a la rossa Amy, suplicant-li que no l'abandoni, ara que ha de complir el seu deure i no pot flaquejar.

Duel de titans, de John Sturges (1957), acull el tema principal Gunfight at the O.K. Corral, també de Tiomkin i Washington, cantat pel gran especialista Frankie Laine. Una de les estrofes més significatives és la que recorda els morts enterrats a Boot Hill, el cementiri de Tombstone, el poble que va veure l'acarament dels Earp (Wyatt va ser Burt Lancaster) i Doc Holliday (Kirk Douglas) contra els Clanton i els McLaury, el 26 d'octubre del 1881.

El tren de les 3.10 de Delmer Daves (1957) és un dels meus westerns preferits, per damunt del sorollós remake que en va fer James Mangold el 2007. Sobre un relat d'Elmore Leonard, aquesta història d'un ramader empobrit per la sequera, que accepta custodiar un bandit fins a l'estació de Contention (Arizona), admet el contrapunt de la cançó de Ned Washington i George Duning, també cantada per en Frankie Laine, especialment colpidora en la tensió dels moments finals a l'hotel entre Glenn Ford i Van Heflin.

Rio Bravo, de Howard Hawks (1959), és un dels gran clàssics de glorificació optimista de la figura del xèrif, en aquest cas un John Wayne entestat a treure del pou de l'alcoholisme el seu amic Dean Martin.

La tonada My Rifle, my Pony and Me, de Tiomkin i Washington, la canten Dino i Ricky Nelson, acompanyats de l'harmònica de Walter Brenann, com a contrapunt al so de la Degüello que els fa arribar el tot- poderós Burdette. Tiomkin i Hawks ja l'havien fet servir a Red River.

L'arbre del penjat, de Delmer Daves (1959), fou el darrer western d'un Gary Cooper que s'acabava de fer un lifting i ja anava una mica feixuc. Al seu costat, l'austríaca d'ulls bellíssims i somriure obert Maria Schell.

La cançó de Mack David i Jerry Livingston, cantada per Marty Robbins, emociona en el desenllaç amb l'Elizabeth salvant Doc de la forca a canvi de grapats d'or.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.