Hi ha històries que s'expliquen per si soles però necessiten un escriptor competent, un erudit infatigable i un lector voraç que les posi en solfa. Josep Cuello (Manresa, 1948) reuneix les tres condicions, i en els darrers anys les va posar al servei d'una causa: explicar, de forma novel·lada però sense perdre rigor, la vida i l'obra de Joan Isern Batlló i Carrera (Setcases, 1821-Madrid, 1866), «el principal botànic espanyol del segle XIX». La tria no és atzarosa: l'autor és biòleg de formació i va exercir la docència durant anys.

Els assoliments científics del protagonista de La capsa de Dillenius són motiu suficient per glossar-ne la trajectòria vital i professional. Però hi ha un episodi especialment singular de la seva carrera procliu a convertir-se en carn de relat d'intriga i misteri: entre el 1862 i el 1865, el botànic català va ser un dels integrants de la Comisión Científica del Pacífico, una expedició de naturalistes que va organitzar el Govern d'Isabel II per estudiar la flora i la fauna del continent americà. Investit amb l'aura de la ciència, el projecte tenia una vocació clarament neocolonialista i va acabar amb els militars per una banda i els experts per l'altra.

«En aquella època, la botànica tenia la importància estratègica que avui en dia poden tenir la física quàntica i la biologia molecular», explica Cuello, autor de novel·les, poemaris i obres de divulgació científica: «Les espècies botàniques tenien interès perquè tenien utilitat en camps com la medicina i l'alimentació». Isern, segons apunta el manresà, «no va escriure tractats, però va fer un herbari de desenes de milers de plantes que actualment es conserva al Real Jardín Botánico».

Les vides d'Isern i Cuello s'han anat creuant de forma sovintejada en els darrers anys, empès el manresà per la necessitat convertida en plaer de saber cada cop més detalls de la vida del botànic. «Una vegada, la Carson McCullers va dir al seu marit que ja havia acabat una novel·la... i ara només li faltava escriure-la. A mi m'ha passat el mateix», explica l'autor d'obres com Passió boletaire: «Va arribar un dia que ja ho tenia tot, només em faltava explicar-la».

L'interès pel botànic li ve de lluny i l'ha dut no només a llegir tot el que s'ha publicat sinó també a rescatar documentació inèdita que ha enriquit una novel·la on la veracitat històrica no està renyida amb la llicència literària. «M'he inventat alguns personatges», indica, i assenyala que va idear per a la veu narrativa «un amic de la infància d'Isern». Un recurs que ja es va fer servir per explicar les campanyes de Napoleó a través de la veu del seu ajudant de camp, afegeix.

Isern no va acabar la carrera, diu Cuello: «Sempre hi havia feina per fer, no tenia temps d'anar a classe». I no obstant això, «va ser un botànic reconegut ja des de jove, quan rebia naturalistes europeus i els acompanyava pels Pirineus. A Barcelona, tots els botànics se'l rifaven, i una vegada que el Museu de Ciències Naturals de Madrid buscava algú per oferir-li feina com a col·lector, el rector de la Universitat de Barcelona li va recomanar ell».

La novel·la de Cuello transita per la vida i l'obra d'Isern i arriba al punt culminant de la Comisión Científica del Pacífico. «Allò no va acabar bé», explica: «Els científics compartien vaixell amb l'Armada, i el general Pinzón va tenir un tracte desconsiderat amb ells. Volia entrar en batalla i a ells no els volia tenir allà, els va dir que tornessin a casa, però s'hi van negar i se'n van anar terra endins».

El grup científic es va disgregar. Isern i altres companys van creuar la selva amazònica i el de Setcases va contraure una malaltia tropical letal. El català va morir el 23 de gener del 1866 a Madrid, quan només feia dues setmanes que havia tornat de la llarga expedició a l'altra banda de l'Atlàntic.

Una vida curta però intensa i poc coneguda més enllà de l'àmbit de la botànica. «No hi ha una càtedra amb el seu nom, ni estàtua, res de res», explica Cuello, esperançat, malgrat tot, que al llarg del 2021, quan es complirà el bicentenari del seu naixement, es pugui dur a terme alguna activitat que reconegui la feina d'Isern. «A Catalunya no se'l coneix, segurament perquè va fer bona part de la seva carrera a Madrid», indica.

El lector acompanya Isern al llarg de les dècades centrals d'un segle XIX que per a Cuello «és extraordinari perquè és modern. Va ser aleshores que es va inventar el món en què vivim nosaltres». Els avenços tècnics i científics i els canvis socials i polítics van anar transformant les societats europees en una trajectòria evolutiva que es va anar accelerant al llarg del segle XX.

Joan Isern i altres científics espanyols de l'època «van contribuir a posar uns fonaments molt seriosos de la botànica i la classificació natural. Admiraven Humboldt i de Darwin no en sabien res. De fet, L'origen de les espècies es va publicar el 1859».