Marc Comabella (1997) es va engrescar ara fa 7 anys en un projecte que ni molt menys imaginaria que acabaria dirigint: la creació d'una sèrie de ficció. Un treball de recerca de segon de batxillerat que ha acabat convertint-se en la seva opera prima: Altafulla: tot és possible, una minisèrie de 4 capítols de 40 minuts de durada que veurà la llum aquest diumenge (18 h) a la Sala Gran del Kursaal. El projecte ha reunit més de 200 persones amb un pressupost zero. Però ha sumat els dissenys de la manresana Miriam Ponsa i la supervisió del projecte a càrrec del director de cinema Esteve Rovira.

Com va començar aquesta sèrie?

Va néixer quan feia segon de batxillerat, el 2013, a l'Institut Lluís de Peguera. Amb la Mireia Ferré, una companya de classe vam plantejar aquest treball de recerca que consistia en la preproducció d'un projecte audiovisual de llarga durada. A partir d'aquí, vam posar fil a l'agulla i en un principi no ens esperàvem gestionar aquest projecte nosaltres mateixos, però a poc a poc ens vam anar engrescant i ha acabat sent molt nostre.

Com s'inicia un projecte sense pressupost i es converteix en una sèrie «professional»?

No és fàcil, és un procediment molt llarg i t'has d'envoltar de moltes persones que tenen el mateix objectiu que tu. Nosaltres en un inici no comptàvem que el projecte tingués aquesta dimensió. Hi havia unes paraules que demanava en els rodatges: compromís, confiança i constància.

Expliqui'm com s'aconsegueix engrescar més de 200 persones per fer un projecte per amor a l'art.

És molt difícil, tampoc sé com ho hem aconseguit ben bé (riu). Però realment és una feina que poc o molt encurioseix, sigui participant d'extra o qualsevol altra cosa, fa gràcia en general. Partint d'aquesta premissa, penso que la gent s'ha anat afegint perquè han vist que era un projecte amb cara i ulls.

Hi ha algú que hagi cobrat?

Qui ha cobrat ha sigut en l'última etapa, la postproducció. És un punt que requeria una remuneració econòmica. Perquè en el rodatge vam cometre errors de principiants, tot i que estàvem molt preparats, però és la primera vegada que fèiem això i per tant n'hi va haver. Per això, des de direcció es va valorar que calia un muntatge professional, color i producció d'àudio per aconseguir un treball polit.

I al darrere, un equip amateur.

Hi ha de tot, molta gent no s'hi dedica. N'hi ha amb una llarga trajectòria, però en mons professionals completament diferents però, això sí, amb un punt en comú que és l'estima per aquesta professió.

Fa 7 anys que va començar a gravar-se la sèrie, què ha passat?

És la primera vegada que em posava al capdavant d'un projecte d'aquestes dimensions, estem parlant d'una minisèrie de 3 hores de metratge i ha suposat moltes hores de feina. Però la principal causa de la dilatació d'aquest temps ha estat la dificultat per aconseguir finançament econòmic: hem aconseguit molt pocs patrocinadors tot i que hem guanyat renom amb marques com Maheso o petites aportacions personals per seguir amb les diferents etapes.

Però han tingut la participació de professionals reconeguts com Miriam Ponsa o el director de cinema Esteve Rovira, supervisant el projecte.

Sí! La Míriam ens ha ajudat moltíssim vestint els personatges de la sèrie i, d'altra banda, l'Esteve Rovira ens ha ajudat a construir la sèrie, fent-nos crítiques molt constructives que ens han marcat la línia a seguir.

La sèrie té un clar segell bagenc.

Hem rodat a molts pobles del Bages i el Berguedà i els exteriors majoritàriament s'han fet a Altafulla. Un dels escenaris principals està entre Puig-reig i Avinyó, a la Masia Puigdorca on hi transcorre bona part de la trama. D'altra banda, els interiors són tots gravats a la Catalunya Central, indrets de Berga, Navàs, Balsareny, Artés, o Manresa.

Parlem de l'argument? Què vol Altafulla?

Altafulla és un retrat de la realitat, parla de la vida en el dia a dia, de les situacions quotidianes amb el treball d'una quarantena d'actors i actrius que van apareixent i que simbolitzen el tren de la vida, gent que ve i va. A partir d'aquí hi ha dues històries: una que és un triangle amorós i que pot atraure a un públic més jove i l'altre és un drama familiar a través de dos germans molt diferents entre ells i un xoc amb l'herència. Finalment, aquestes històries s'entrellaçaran.

En què s'han inspirat?

Parteix d'una pluja d'idees, volíem fer un treball molt proper, sabem que no és un projecte innovador, és quotidià. Vull que la gent s'identifiqui amb els personatges, n'hi ha tants que amb un o altre t'hi pots veure reflectit. Poc o molt tothom trobarà un punt de connexió amb algun personatge.

Són capítols llargs i ara la tendència és just al revés, en algun moment es van replantejar el projecte?

És el format habitual de sèrie que emet TV3, d'uns 40 minuts. La idea inicial era fer 2 capítols molt llargs, però a mi em ballava alguna cosa i vaig adonar-me'n que el projecte tenia un lema: «secrets, mentides, sentiments i amistats». I revisant els capítols vam veure que cadascun era un lema, per tant van acabar sent-ne quatre.

Per què a Altafulla?

Va ser casualitat i exigències del guió. Com moltes obres narratives el títol és el punt final i quan teníem tot el guió fet volíem el poble idoni. Hi havia molts noms sobre la taula: Palamós, Begur... i la Mireia ens va proposar Altafulla perquè hi estiuejava allà. Vam desplaçar-nos al lloc i vam veure-ho molt clar.

El mar serà un element important?

La natura en general, m'agrada molt treballar en espais bonics i ho hem intentat retratar en la sèrie, de fet hem treballat amb una empresa de drons i s'han aconseguit imatges fantàstiques.

Què n'espera d'aquest projecte?

Que tingui el reconeixement que es mereix, la gent s'ha entregat d'una manera admirable. En aquest cas els diners no han mogut el món. Em quedo amb l'honor d'haver pogut fer aquest projecte amb un pressupost zero.