En temps de la Setmana Santíssima, la principal pel·lícula que anàvem a veure era l'espectacular Ben-Hur, de William Wyler, i gaudíem, més que de la miraculosa ombra de Crist, de l'emocionant cursa de quadrigues amb la derrota del malvat Mesala. No importava que ens la sabéssim de memòria. Ben-Hur era Divendres Sant, com els monuments, les processons, el bacallà amb panses i pinyons i els cors cantant la Passió a la baixada de la Seu.
Des que la televisió va envair les nostres llars, per festes de Nadal la pel·lícula tradicional és Que bonic que és viure (1946), de Frank Capra, per sobre de les nombroses versions que s'han fet del clàssic Conte de Nadal, de Charles Dickens. La primera raó d'aquesta tria va ser que el film va passar a ser de domini públic a la caiguda de la RKO i les cadenes de televisió el podien programar sense despeses fins que Paramount el va adquirir a benefici d'inventari.
El sicilià Francesco Rosario Capra ha estat considerat tou i massa ingenu per alguns crítics picallosos, fins al punt que li deien «la iaia Capra». El cas és que, quan va rodar Que bonic que és viure, ja tenia a la butxaca tres Oscars, per les pel·lícules titulades en castellà Sucedió una noche, El secreto de vivir i Vive como quieras, i era el màxim representant de l'optimisme i la fe en la capacitat de resistència propis del New Deal de Roosevelt durant la Depressió. Després, tornant de la Segona Guerra Mundial, on es va encarregar de coordinar la sèrie de documentals Why we Fight, Capra va voler ser un altre cop optimista quant a la construcció d'una societat basada en la solidaritat. Així doncs, Capra - al costat del seu col·lega William Wyler a Els millors anys de la nostra vida- fa un cine que és més una proposta que una realitat, l'encant per comptes del desencant.
Que bonic que és viure és la faula més rodona de Capra, un cant a l'amistat nascuda de la convivència i en la confiança en les persones que s'enfronten juntes a unes necessitats bàsiques. El protagonista, George Bailey, estava basat en Amadeo Giannina, fundador del Bank of Italy, el primer banc que va ajudar expressament la gent humil a poder construir les seves cases. En canvi, el personatge de l'avar Mr. Potter és una imatge de l'Ebenezer Scrooge dickensià, i així el va recrear Lionel Barrymore.
Tot el flash-back fantasiós que ens mostra com hauria estat la vida a Bedford Falls si George no hagués existit és un prodigi de síntesi narrativa. D'aquesta manera comprenem la generosa actitud dels veïns per ajudar-lo a pagar deutes i tornar a ocupar el seu lloc dins d'una societat que podria arribar a ser gairebé idíl·lica. Val a dir que al començament de la caça de bruixes del borratxo de McCarthy, l'FBI es va mirar la pel·lícula amb recel, perquè atacava amb virulència la figura dels banquers. Capra, republicà de sempre, no era pas comunista. Volia ser tan sols un humanista utòpic.
