La demència està impulsant darrerament una filmografia cada vegada més substancial. El padre no només aborda aquesta qüestió, sinó que també s'erigeix en l'aproximació més excelsa del cinema de ficció (molt superior a títols com Iris o Lejos de ella) que hem pogut veure fins l'actualitat. El film trasllada a la pantalla gran la reeixida obra teatral de Florian Zeller, estrenada el 2012 a París. El seu protagonista, Anthony, és un octogenari britànic que assisteix desconcertat a la seva desintegració psicològica. La seva filla, Anne, malda per ajudar el seu pare en un procés tan dolorós com irreversible. El film retrata una tragèdia íntima i familiar, i excel·leix, d'entrada, per un concepte narratiu i dramàtic, tan audaç i imaginatiu com coherent, que el diferencia d'altres treballs que han tractat la mateixa malaltia amb un enfocament ortodox. Tot el que veiem està plasmat des del punt de vista del personatge central. La càmera adopta esmoladament la percepció distorsionada de la realitat d'Anthony i, així, la cinta esdevé un trencaclosques espacial i temporal que ens submergeix en un malson quotidià: la descomposició interna d'un ésser humà. Zeller, l'autor del text original, ha debutat com a realitzador (amb l'inestimable col·laboració en el guió del dramaturg i cineasta Christopher Hampton) amb una peça de càmera que és molt més que bon teatre. Les imatges, sòbries i colpidores, regalimen una sensibilitat turmentada i sentida. I la seva forta personalitat, genuïnament cinematogràfica, esclata en un dels finals més brillants dels últims temps. L'incommensurable Anthony Hopkins ens regala una interpretació antològica que passarà a la història.
