Pablo López: «En els concerts de l'última gira vaig sentir un amor pur i sa»

Feia temps que donava voltes a aquest assumpte perquè tothom tenia ganes d'acomiadar el 2020 i, si fos una persona, d'engegar-lo a passeig, però jo li veia una cara atractiva. M'agradaria reivindicar el 2020. A veure, m'explico. És cert que ens ha arrabassat molt, que ens ha fet molt de mal i no ens oblidarem de tot el que hem perdut. Però també hem rigut en algun moment. Poc, però també ens hem abraçat. A vegades cal parar-se i gaudir de detalls que semblen petites coses, però al final estàs viu, estàs bé. Jo crec que, per a molts, el 2020 és l'any en què molta gent va entendre qui era. No tindré por o temor en recordar aquesta efemèride, la de treure un disc en el 2020. Soc un defensor absolut de tot el viscut aquell any.

Apuntava això de l'acte de fe perquè vivim un canvi d'era. Les pel·lícules ja no s'estrenen als cinemes, els diaris de paper es marceixen i no es venen discos. L'altre dia, en un documental sobre el trap, apareixien artistes que presumien de no necessitar una discogràfica per guanyar diners amb la música: penjaven els seus treballs a YouTube i en hores tenien milions de reproduccions.

Jo és que ho veig com un acte de romanticisme tremend. Podria semblar que no casa amb aquest moment o amb aquesta època, però no ho entenc d'una altra manera. Aparellant-ho amb una altra cosa que ha dit, sobre que es pot guanyar diners sense treballar per a una discogràfica i que m'ha semblat fred, no m'agrada veure això com un producte, com un simple negoci. No soc aquí per fer cançons random, publicar-les d'una en una i guanyar diners. Ni crec que els meus seguidors ho acceptarien. La gent que ve a veure'm tocar hi ve perquè li agraden els meus discos. No ho dic traient pit, però crec que si tinc públic en els concerts és perquè volen escoltar cançons que no han estat senzills, però sí que són part d'un disc. Soc conscient que ja ni tan sols està de moda el format com a CD, que qui m'ho havia de dir, però veig un disc, de principi a fi, com una cosa atemporal.

Però és cert que, com a consumidor, també ens costa més escoltar un disc sencer de principi a fi. Tenim formats que ens permeten emmagatzemar milers de cançons, posem el mode aleatori i anem passant de l'una a l'altra. Al final canvien fins als costums.

A veure, és cert. Això també em passa. Fa poc vaig aconseguir ajuntar totes les cançons que escolto des de fa anys a Spotify. Una dècada completa. Vaig a córrer o em poso música en el cotxe i és cert que em van saltant temes entre 3.000 cançons. No obstant això, quan vull escoltar música, em paro, vaig a casa i em poso un disc complet. Un disc és la manera que tinc de comunicar-me, d'utilitzar el meu llenguatge, d'explicar una història. I és, de l'altra part, la forma que un autor tingui una lectura per part d'una altra persona. Treure ara un disc és un repte. I de totes les indústries que ha comentat, que sembla que arriben a la seva fi, la que ho té més complicat és la dels discos. Ni els cinemes ni els diaris de paper desapareixeran.

Entenc que aquesta experiència, amb altres maneres de fer concerts, altres aforaments, altres públics, són de les que marquen.

Soc molt de dates i molt poc d'èpoques. Defenso aquests 366 dies del 2020, entre altres coses per poder dir a la gent el que vaig aprendre d'aquesta gira. La meva gent, els meus músics, el meu equip, es van abocar perquè els milers de persones que van passar pels nostres concerts gaudissin durant una estona, estiguessin segurs i es complissin totes les normes. I no he vist comunió més gran amb el públic que en els concerts d'aquesta gira. Encara més, puc dir que l'únic espectador de la gira vaig ser jo, perquè vaig gaudir de moments extraordinaris amb el públic. Vaig sentir un amor absolut, va ser com una orgia d'amor pura i sana.

Vostè ha aconseguit l'èxit. Se sent ara observat amb la lupa a l'hora de compondre pel que pugui esperar la gent?

Em sento més exigit, no tan observat. Hi ha cançons que posen difícil el naixement d'unes altres. A vegades, compondre és com quan les tortugues fresen en una platja: en surten moltes però no totes arriben a la mar. Hi ha cançons tan bones que ho posen difícil a les altres. M'ha costat moltíssim escoltar-me a mi mateix, perquè crec que és del que va aquest disc. Però també m'he tret pressió. Volia explicar més, ser més jo.

Després d'escoltar el disc, a mi m'han agradat especialment dos temes -Viba i La niña de la linterna-, crec que no s'ha deixat res, que s'ha despullat completamnet. Sento que ha fet el que volia fer.

És conseqüència d'això. M'aclapara aquest comentari que ha fet. Si pogués intentar respondre... Crec que és un disc molt honest. Soc jo mateix... En els tempos, en les entranyes. A tot arreu m'hi implico. Soc jo tal qual, no hi ha gat amagat. Encara més, estic segur que no podria sobreviure en això creant-me un personatge. És tan personal... Encara que al final aquestes cançons pertanyin a la gent. És contradictori, però és així. Al final la gent vol que siguis original, tu mateix. Miri, si Pedro Sánchez i Pablo Casado es passegessin nus per la Gran Via, què veuríem? Molt poques diferències.