El jueu americà Paul Benjamin Auster és un dels meus escriptors vius preferits -uns altres serien Vuillard, Murakami i Padura, a tall d'exemple. Auster és un gran aficionat al cinema. Va demanar ajuda a Wayne Wang per rodar Smoke, adaptació del seu relat El conte de Nadal d'Auggie Wren, sobre una sèrie de personatges que pul·lulen al voltant d'un estanc de Brooklyn. Tot seguit, va insistir en el tema per a un nou film amb les improvisacions dels actors en relació amb el material que acabaven de rodar, que es va titular Blue in the face. Ja pel seu compte, va rodar Lulu on the bridge, l'estranya història d'un saxofonista de jazz que rep el tret d'un boig al club on treballa i, juntament amb una aspirant a actriu, troba una pedra sembla que màgica, objecte del desig d'una colla de malfactors, en una narració de caràcter circular. Curiós resulta que el paper del Dr. Van Horn a la pel·lícula l'hagués de fer Salman Rushdie, gran amic d'Auster, però que, a causa de l'amenaça de mort dels radicals musulmans, el rol va acabar a les mans de Willem Dafoe. Els que sou lectors d'Auster sabeu el seu gust per barrejar realitat i fantasia, amb la intervenció de l'atzar, que complica i explica a la vegada els esdeveniments, moltes vegades al voltant de la pèrdua d'una persona estimada.

Aquests dies he acabat de llegir El llibre de les il·lusions, en l'edició de la col·lecció El Balancí d'Edicions 62, lectura que recomano a tots els cinèfils austers. La novel·la presenta una clara connexió amb el darrer film d'Auster titulat La vida interior de Martin Frost, fins al punt que és evident que unes quantes pàgines del relat van decidir Auster a gosar traslladar-les en imatges, aprofitant la bona disposició per produir cinema poc convencional de l'independent portuguès Paulo Branco.

El llibre de les il·lusions és un homenatge als còmics del cinema mut americà, encara que la figura d'Hector Mann amb el seu bigotet i aire d'àngel caigut ens recordi el francès Max Linder. El narrador i principal protagonista és David Zimmer, un professor aclaparat per la mort de la seva esposa i els seus dos fills en un accident d'aviació. El fa sortir de la seva prostració un curt d'un actor oblidat del cinema silent. Decideix veure tota la seva obra a les filmoteques, fins que rep una missiva anunciant-li que Hector Mann és encara viu en un lloc de Nou Mèxic. Cap allí es trasllada Zimmer, per capbussar-se en una situació melodramàtica d'inesperats ressons.

Resulta, doncs, que una de les pel·licules amagades d'Hector Mann que visiona Zimmer - l'única que pot veure- és precisament La vida interior de Martin Frost, com un esborrany de la que anys després Auster aconseguirà portar a la pantalla. Es tracta de la història d'un escriptor i de la seva musa que culmina quan ell sacrifica la seva obra perquè ella torni de la mort a la vida, com en el mite d'Orfeu i Eurídice. A la novel·la, el desenllaç esdevé romàntic, misteriós, mentre que al film - no sabem el motiu i potser no hagi estat una bona idea- Martin abandona el cau amb dues muses, en un final potser viridianesc. El pas de la literatura al cinema propis demostra que Auster ha creat uns móns personals i uns ponts per passar d'una banda a l'altra.