Admiració i inspiració personal. Aquest seria el binomi que defineix la relació entre un dels grans compositors de bandes sonores dels últims temps, l'italià Ennio Morricone, i el músic i compositor sallentí Carles Cases, autor de la música d'una seixantena de pel·lícules. Una admiració que ve de lluny, des que fa 30 anys Cases va començar a compondre temes per a films, i que es va traduir ahir en un concert d'homenatge de gairebé dues hores de durada: l'estrena de l'espectacle Concert Paradiso va fer reviure ahir a Sallent els temes més emblemàtics de films com Els Intocables, Cinema Paradiso i Novecento, davant d'un públic que va omplir tres quartes parts de l'espai cultural Fàbrica Vella, malgrat el mal temps i les restriccions per la pandèmia.

L'estrena va ser, però, un pèl accidentada: a causa del temporal de neu, el crític de cinema Àlex Gorina, que havia de fer de fil conductor de l'espectacle aportant context entre pel·lícula i pel·lícula, no va poder arribar a Sallent. Un contratemps que va obligar Cases a improvisar en les presentacions dels temes, i que se suma al de la pandèmia, que no va permetre estrenar l'espectacle amb públic al Mercat de Música Viva de Vic.

Malgrat tots els entrebancs, l'espectacle va lluir amb nota alta gràcies a la qualitat de les peces i a les grans interpretacions musicals de Cases al piano, molt ben acompanyat per la formació de músics que completen el projecte: Sveta Trushka i Alberto Reguera van brillar al violoncel i al violí, juntament amb Manel Fortià al contrabaix i cinc violins més de l'Orquestra de Cambra de Vic. Tot plegat, sumat a la polivalència de Quim Ollé a les flautes i a la mandolina, que va completar un recorregut cinematogràfic i musical que va aconseguir mostrar tots els prismes de les composicions del conegut compositor italià. «Fa molts anys que volia fer aquest concert, i quan em vaig decidir vaig anar a veure l'Àlex Gorina. Vam començar els assajos i al cap de tres mesos va morir Morricone», va explicar Cases. «Últimament l'he sentit per a tot arreu. Jo l'he volgut homenatjar amb molt respecte», va afegir.

Per a Cases, Morricone va ser un referent des dels inicis. «Quan vaig decidir fer música per al cinema, em vaig fixar en Ennio Morricone. Abans de compondre les primeres bandes sonores em vaig documentar molt, i vaig descobrir que Morricone és un gran melodista», va reivindicar. «Es calcula que va arribar a fer unes 600 pel·lícules; nosaltres en farem les bones».

La primera part del concert va tenir com a protagonistes dues peces molt conegudes de la pel·lícula Cinema Paradiso (1989): la interpretació de la primera suite va començar amb el piano en solitari, i progressivament s'hi van anar sumant el violí, violoncel, contrabaix i flauta travessera, per acabar amb la formació al complet. A continuació, va ser el torn del tema principal del film Novecento (1978), molt més rítmic, que reflecteix l'esclat de la revolució pagesa davant dels terratinents; un tema que, segons va explicar Cases, han fet servir moviments d'esquerres i sindicalistes.

El concert també va incloure una composició pròpia de Cases, Amor i mort, escrita per a la banda sonora de la pel·lícula Havanera 1820, d'Antoni Verdaguer (1992). La composició, va explicar el músic, està inspirada en els acords d'un dels temes de la banda sonora que Morriconne va escriure per al film Els Intocables d'Elliot Ness (1987), del qual Cases i la formació de músics també van interpretar-ne un fragment.

Durant tota la vetllada, Cases va reivindicar la figura de Morriconne i l'aproximació europea a la creació de bandes sonores. «Morriconne feia les bandes sonores abans de veure la pel·lícula; només llegint el guió», va explicar. «Hi ha dues maneres de fer bandes sonores: l'americana, en la qual escrius la música havent vist la pel·lícula, i l'europea, en la qual, majoritàriament, les bandes sonores es fan sense veure-la. Jo també vaig decidir triar la direcció europea». L'espectacle es va tancar amb Amapola i Debora's Theme, dos temes de la pel·lícula Hi havia una vegada a Amèrica (1984). Abans d'acabar, però, Carles Cases va aprofitar el bis final per dedicar el tema espiritual Jo crec en vós al desaparegut sallentí Jordi Sunyer.