La violació de milers de nenes i de dones com a estratègia de neteja ètnica durant la guerra dels Balcans és l'argument que rememora l'obra Encara hi ha algú al bosc, que es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya entre el 14 de gener i el 7 de febrer amb la participació de dues actrius de la Catalunya central, Magda Puig, de Castellbell i el Vilar, i Judit Farrés, d'Igualada. El muntatge, creat per Anna Maria Ricart i dirigit per Joan Arqué, forma part d'un projecte produït per l'associació Cultura i Conflicte i el Teatre de l'Aurora d'Igualada que també inclou un documental, que es va emetre anit al programa Sense Ficció de TV3, i una instal·lació fotogràfica als espais expositius de l'antiga presó Model de Barcelona.

«La base de les tres potes del projecte són les entrevistes que vem fer a Bòsnia i Hercegovina en els diferents viatges que vem dur a terme els membres de Cultura i Conflicte», explica Puig, que forma part del repartiment de l'obra juntament amb Montse Esteve, Ariadna Gil, Erol Ileri, Òscar Muñoz i Pep Pascual, a més de Farrés. Tal i com apunta Ricart, les paraules que van enregistrar als Balcans «les diem tal com les van dir, i per la seva manera de parlar veiem com n'és de dur explicar segons quines històries i les trampes que ens posa la memòria».

El novembre de l'any passat es van complir 25 anys del final d'una guerra durant la qual es calcula que del 1992 al 1995 van ser violades entre 25.000 i 50.000 dones. Encara hi ha algú al bosc es pregunta si, malgrat que ja fa un quart de segle d'aquell horror, per a les supervivents i els fills i les filles nascudes de les agressions ja s'ha acabat la guerra i el malson.

«No hem anat a burxar ni a cercar un to afectat», indica Puig: «ja és prou contundent el que va passar i el que expliquem. Nosaltres fem un paper de transmissors i transmissores, amb un cert distanciament». Tot el que s'exposa a l'escenari és la realitat del que va succeir «a només dues hores en avió de casa nostra».

Per aquest motiu, i amb la voluntat d'interpel·lar el públic català, l'obra mostra el contrast entre l'estiu olímpic del 92 i el que s'estava vivint a Bòsnia. Els responsables de Cultura i Conflicte volen posar de relleu que mentre a Barcelona es comptàvem medalles, els informatius de la televisió ensenyaven imatges de camps de concentració i altres barbaritats.

El director Joan Arqué comenta que si bé el projecte remet a uns fets que van tenir lloc a finals del segle passat, «ens interpel·len des de l'ara», i afegeix que Encara hi ha algú al bosc «no és només un drama perquè hi ha llum i lluita. Elles no es consideren víctimes sinó supervivents, i això per nosaltres és un exemple de coratge i de com fer les coses. És una història de superació». El muntatge farà parada i fonda el divendres 5 de març al Teatre Kursaal de Manresa.

Magda Puig va participar en un dels viatges que es van fer a Bòsnia i Hercegovina per investigar sobre una problemàtica que el Tribunal Penal Internacional per a l'ex-Iugoslàvia va considerar com a crims de guerra i crims contra la humanitat. A més de formar part de l'elenc que arriba a la sala petita del TNC després d'haver estrenat a Igualada i haver realitzat uns quants bolos, Puig també s'ha encarregat del disseny dels plafons de l'exposició i diversos elements gràfics del documental.

Magda Puig, nascuda el 1982 a Castellbell i el Vilar, s'ha significat al llarg de la seva carrera per una inquietud sobre diverses qüestions socials que ha traslladat a la seva faceta escènica, com el projecte Plàcido Mo en el que posa de relleu la pobresa que pateix una part de la societat. Estrenat a Terrassa el 2016, es va representar fa uns mesos al Lliure de Barcelona.