Josep Bartolí (1910-1995) fou un artista català amb una trajectòria vital summament atzarosa. Una personalitat polivalent que tingué unes fortes conviccions ideològiques: va militar en el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) i va fundar el 1936 el sindicat de dibuixants de premsa de Catalunya. Es va exiliar a França el 1939, quan el triomf feixista era imminent, i, després de sobreviure en uns condicions infrahumanes als camps de concentració del país veí, aconseguí traslladar-se a Amèrica, on es relacionà a Mèxic amb la mítica Frida Kahlo, i a Nova York amb la generació que revolucionà la pintura moderna (Mark Rothko, Jackson Pollock€). Un currículum personal i creatiu decididament paradigmàtic i apassionant, però, no obstant això, la seva figura seguia sent força desconeguda€ fins que ha arribat Josep, l'opera prima del dibuixant Aurel. Una obra que recupera i reivindica oportunament no només Bartolí (i la seva obra), sinó que també eixampla convenientment el seu radi d'acció fins a configurar una crònica de les injustícies patides per la generació republicana que va perdre la guerra. El cinema animat es revesteix novament de la seva dimensió més reflexiva i adulta, i recrea diferents episodis de l'agitat (i dolorós) itinerari del protagonista amb una suma de vinyetes que només funcionen intermitentment. Hi manca fluïdesa narrativa i el conjunt es revela massa dispers i poc subtil. L'horror i l'esperança s'entrellacen en una evocació íntima i històrica que excel·leix puntualment amb unes explosions líriques (les aparicions de Frida, la banda sonora magnètica de la cantant Sílvia Pérez Cruz). Un projecte que ha desbordat el seu creador, massa titubejant, i que es revela com una experiència suggeridora que podia haver volat molt més amunt.
