El gener de 1966, l'exhibició cinematogràfica espanyola estava a punt d'inaugurar els anomenats «cines de arte y ensayo», conseqüència de la controlada obertura de la Llei Fraga. El Publi de Barcelona, abans d'iniciar-se en aquesta modalitat amb Repulsion de Polanski, estrenava un film independent i personalíssim d'un director portugués, José Maria Nunes, titulat Noche de vino tinto, crònica d'una parella que deambula per diverses tavernes del Raval, compartint desil·lusions i solituds, interpretada per Serena Vergano i Enrique Irazoqui -el Crist de L'Evangeli segons sant Mateu, de Pasolini.

La cinta s'inscrivia en dues corrents pròpies de l'època: assimilava el concepte de posada en escena de Resnais i Godard i mostrava dos personatges paradigmàtics del situacionisme, una doctrina propulsada per Guy Debord, que aspirava a promoure el canvi individual per lluitar contra la societat alienant consumista. El seu paper fou determinant el Maig del 68 i potser el seu llibre bàsic sigui La revolution de la vie quotidienne, del belga Raoul Vaneigem. Noche de vino tinto, amb la trobada a l'atzar que esdevé una travessia lúcida i, en certa manera, sacramental, oferia un exemple d'allò que aquella ideologia denominava «construcció de situacions».

En aquells moments d'ànsies revolucionàries de la joventut, Noche de vino tinto va durar en cartell tot un mes. A l'èxit de públic va col·laborar el fet de que el mateix realitzador presentava la sessió cada nit i propiciava un diàleg amb els assistents.

Vaig conèixer Nunes quan estava rodant a la Pedrera, per demanar-li si volia venir presentar Biotaxia a les especials sessions de cine-fòrum del Conservatori. Llavors va començar entre nosaltres una gran amistat, que va durar fins a la seva mort, el 23 de març de 2010. Quasi cada setmana, temps enllà, solíem anar a Can Siscu, al carrer Banys Nous de Barcelona, a menjar sardines, beure bon vi de la bota assenyalada i fer el que dèiem «Si me lees, te leo», que consistia en llegir les pàgines de les novel·les que estàvem escrivint. Jo gargotejava la que molts anys desprès publicaria Angle amb el títol d'Aurora bàrbara. Ell anava a raig fet amb els papers inclassificables de Cenestesia. Una cierta sensación de vida al margen de los sentidos, que van publicar els seus amics de l'Ateneu Llibertari de València. Viatjàvem a Andorra, per anar a veure les pel·lícules que la censura franquista ens impedia i que allí portaven en Fages, en Lahosa i en Kirchner. Recordo amb un ressó de nostàlgia el dia en que va tornar a venir a Manresa per presentar Sexperiencias al Centre Excursionista, en una sessió d'amagatotis, una obra que havia aconseguit filmar sense cartró de rodatge ni presentat a censura i que, per tant, no existia. L'Àngels Freixanet va sortir fent d'escultora a Autopista A-2-7 i jo l'ajudava a muntar una exposició. Nunes era un habitual a casa nostra, en aquells temps de llargues converses de matinada, fins que sortia el sol il·luminant les muntanyes de Montserrat i les ampolles d'ull de llebre s'assecaven.

La seva trajectòria al cinema va ser personal i intransferible, d'acord amb un caràcter anàrquic, però a ell tan sols l'importava viure la vida en llibertat al costat dels amics.