Manual de la buena esposa presentava, d'entrada, dues cartes engrescadores: el seu realitzador (Martin Provost) no pertany a la primera línia més privilegiada del cinema francès, però ha signat retrats femenins molt respectables (com Violette i Sèraphine), i la seva protagonista (Juliette Binoche) és una actriu excelsa que sovint selecciona meticulosament els seus treballs. No obstant això, estem davant d'una proposta de segona fila, absolutament decebedora. Manual de la buena esposa ens descobreix una escola francesa de províncies, exclusivament femenina, que defensa una educació sexista, anacrònica i decididament retrògrada que forma a les seves alumnes amb l'únic objectiu que esdevinguin dones convenientment submises i al servei dels seus marits. Però tot un seguit de canvis personals (la mort de la parella de la directora, Paulette Van Der Breck) i socials (l'explosió del mític Maig del 68), determinen una irremeiable sacsejada en una institució ultraconservadora i arrelada a uns valors fortament qüestionats per un present tan agitat com imparable. El guió subratlla la transformació en paral·lel de l'encotillada Paulette i de les seves deixebles, que copsen els aires de renovació que s'estenen arreu. Però Provost desaprofita miserablement un punt de partida estimulant, i es decanta molt aviat per les fórmules més tronades de les feel-good movies (pel·lícules del bon rotllo). I així, la seva nova pel·lícula es limita a confeccionar una comèdia de costums, tan amable com estereotipada, en què no hi detectem cap detall enginyós. Manual de la buena esposa trenca el seu realisme tou en una seqüència final que aposta per una fantasia desimbolta i gens convincent. Només recomanable per als admiradors de la incommensurable Juliette Binoche, que exhibeix prodigiosament la seva vis còmica.