La batalla dialèctica per defensar la pròpia obra s'ha convertit en un clàssic entre els finalistes del premi literari manresà Amat-Piniella. Fins i tot en pandèmia. Dimecres, amb un canvi d'escenari (de la sala d'actes de la Biblioteca del Casino a la Plana de l'Om), amb mascareta i distància entre els assistents (més d'una cinquantena de persones), dos dels tres autors nominats i l'editor del tercer van poder esgrimir en rigorós directe les raons del perquè han arribat a la ronda final: Àlvar Valls, barceloní de 1947 però resident a Andorra des del 1979, va posar sobre la taula els perquès d'Entre l'infern i la glòria (Edicions de 1984); Sebastià Alzamora, mallorquí de 1972, ho va fer de Reis del món (Proa) i l'editor Josep Lluch va subratllar els arguments de Tots els camins, del valencià de 1939, Joan F. Mira, editat, com Alzamora, per Proa. El nom del guanyador?. Tot se sabrà i serà presencial, si el maleït virus ho permet, el 23 de febrer.

Què va faltar per ser una batalla com la de fa un any?. El maridatge de les lletres amb els vins de la DO Pla de Bages, aquell acostament innat entre el públic i els escriptors al final de la vetllada i, probablement, la conversa fluïda que es va apuntar amb les tres preguntes realitzades pel públic i l'escriptora Imma Cortina, que va oficiar com a repartidora de cartes entre els dos escriptors i l'editor. Un Josep Lluch, com va remarcar el també escriptor Llorenç Capdevila -que va donar la benvinguda i va acomiadar el públic- que s'està convertint en un assidu de les prèvies de l'Amat-Piniella: sempre que falla un literat de la seva nòmina, l'editor no s'ho pensa dos cops i enfila cap a Manresa.

Cortina -que va ser alumna d'Alzamora a l'Ateneu Barcelonès, com va explicar ella mateixa-, va glossar els llargs currículums de tots tres escriptors i va referenciar les obres nominades. Així, de Valls va compartir la sensació «d'haver estat vivint al costat de Jacint Verdaguer»; de Mira va ressaltar el concepte de «solatge, el pòsit que li ha anat deixant en la seva persona el que ha anat fent»; i d'Alzamora el «gran encert de trobar i saber explicar dos personatges contraposats. Un llibre que mereix ser rellegit».

Si bé era previsible que Lluch llegís unes paraules adreçades de Mira al públic, tant Valls com Alzamora van preferir, també, llegir les notes que havien preparat sobre les seves obres. Valls, que es va definir com un «jove novel·lista» passada la setantena -Entre l'infern i la glòria és el seu segon llibre dedicat a aquest gènere-, va explicar que havia estat 15 anys recopilant material sobre Jacint Verdaguer per crear una obra monumental de més d'un miler de pàgines que retrata els 18 últims dies del mossèn i poeta intercalant els episodis de la seva biografia. Tot apuntalat en fets i personatges reals (més de 200) per oferir al lector «una pintura d'una època» que va del 1860 al 1902. Per què Verdaguer?. «Perquè és un dels grans». La seva dona, la Roser, entre el públic, va sorprendre els assistents llegint-ne un aplaudit fragment.

Tots els camins és el segon tom de les memòries del novel·lista i antropòleg Joan F. Mira. Comencen el 1954 quan volia ser «sant», una vocació religiosa provocada per la mort traumàtica del seu pare que el porta a la Universitat Gregoriana de Roma. La perdrà, la vocació. «Sant no, però sí savi», remarcava Lluch. Per a Mira, «parir un llibre sobre la pròpia vida requereix honestedat». Una tasca que pot ser amable però també pertorbadora: «el cervell és molt complicat». I a l'escriptura, com a la vida, «els camins dels senyor són inescrutables».

Alzamora va definir Reis del món com un «conflicte permanent entre la llibertat i el poder» a a través de les vides novel·lades de dos personatges reals, el banquer i contrabandista Joan March i l'orientalista Joan Mascaró, el principal traductor i divulgador del pensament místic hindú a la cultura occidental. Nascuts al mateix poble, amics, i amb un concepte diametralment oposat de llibertat. Per a March, «es quantifica en diners» per a Mascaró és «un camí que es recorre amb la força del coneixement i de l'amor». Alzamora va destacar la dona de Mascaró, Kathleen Ellis, un personatge que revela la intenció de l'escriptor amb la seva literatura: «l'intent de comprendre la naturalesa humana».