La mítica Arrels profundes fou la primera pel·lícula que vaig veure en una sala de cinema. Jo havia anat amb la mare a Barcelona a visitar-me amb un metge del carrer de Casp i, tot passant per davant del Tívoli, vaig admirar a la façana un Alan Ladd gegantí retallat sobre les muntanyes nevades de Wyoming. Com que el doctor ens va assegurar que jo no era de mena tuberculós, vaig aprofitar el benentès per convèncer la mare de gaudir d'un western enlluernador. Des d'aquell dia, l'he vist desenes de vegades i sempre amb delit. Fins i tot, el vaig presentar al Museu d'Història de Barcelona davant d'universitaris que em preguntaven d'on havia sortit un film tan esplèndid.
Val a dir que el punt de vista que manté el film des de la mirada del petit Joey -que no es trenca, llevat de dues escenes: la primera anada de Shane al poble i la mort d'en Torrey a mans d'en Wilson- és fonamental: el dota del poder de fascinació per la figura de l'heroi de passat turbulent. A la vegada, la reflexió que es va fent des de l'experiència ens porta a sentir una mena de compassió per l'home solitari, que ja es considera fora del temps i a qui no li resta més llar que la que es troba enllà de les muntanyes, en una vall impossible. Aquesta barreja d'infant i persona gran és la que fa que l'espectador vegi el film amb il·lusió i lucidesa.
Se'ns planteja la tria entre la democràcia incipient i el poder derivat del dret de conquesta. Els germans Ryker representen els pioners que van arribar a Jackson Hole, van escombrar els xeienes i es van establir per la força després de grans patiments, el que fa que es creguin els propietaris de tota la vall. Starret i els seus companys pagesos reclamen les parcel·les familiars per als cultius i l'estabulació dels animals de les granges. Els Ryker es passen la vida al saloon d'en Grafton, mentre que Starret i els seus es reuneixen en assemblea a les seves cases. Aquesta tensió entre ramaders i pagesos, que aquí es desenvolupa a nivell patriarcal, abastarà la lluita de classes en l'anomenada guerra del comtat de Johnson a Wyoming, com va documentar Cimino a La porta del cel.
L'arribada d'en Shane -fugitiu d'ell mateix- a casa dels Starret significa per al petit Joey l'enriquiment de la seva estructura familiar pel desdoblament de la figura paterna entre l'home acollidor i l'home defensor. D'altra banda, a la Marian -una Jean Arthur de 49 anys en el seu darrer paper al cinema- li passa quelcom de semblant: a casa té junts marit i foraster, la seguretat i l'aventura. I pel que fa a en Joe Starret, la possibilitat d'un guardaespatlles cedeix davant la certesa d'un company de feina i de lluita. L'escena en la qual Joe i Shane uneixen els seus esforços per abatre la soca davant de mare i fill és un dels moments clau de la posada en escena, la demostració de les relacions que es nuen entre els protagonistes.
La persona d'en Wilson ha passat a ser com un paradigma del malvat, un ocellot negre de mirada cruel i gestos pausats; l'altra cara de Shane, ell és el pistoler que accepta el seu destí i no vol alliberar-se del pes de les armes. Sempre recordaré l'emotiu desenllaç, amb en Shane cavalcant ferit muntanyes amunt, mentre en Joey li crida que torni. Sona la música de Victor Young damunt d'una vall que resta sense pistoles, oberta a la convivència.
