Pot el cinema apropar-se a qualsevol tema? No hi ha cap línia vermella, per raons ètiques? Aquest debat es focalitzà durant molts anys en la recreació (o no) d'una de les pàgines històriques més tràgiques del segle XX: els camps de concentració nazis. Molts pensadors i creadors, com el genial Godard, defensaren que la ficció era incapaç moralment de copsar una de les màximes expressions de l'horror humà. Però fa sis anys l'estremidora El hijo de Saúl va demostrar que aquest desafiament era possible. El profesor de persa, inspirat en un relat breu de Wofgang Kohlhaase, ho torna a intentar i, encara que no assoleixi el nivell excels del film de László Nemes, el seu resultat final és tan plausible com notable. Un dels seus protagonistes, Gilles, és un jueu belga que eludeix miraculosament la mort perquè simula ser persa i un dels oficials alemanys del seu camp de concentració està molt interessat a conèixer el seu idioma.

El profesor de persa opta per un recurs narratiu i dramàtic certament atrevit i intel·ligent: la seva trama no se centra exclusivament en l'odissea desesperada de Gilles, sinó que també s'ocupa significativament de les intrigues palatines dels militars germànics. I així configura un retrat insòlit, matisat i convincent de la quotidianitat d'un camp d'extermini que assoleix una dimensió especialment terrible perquè els seus executors no són descrits com a estereotips del Mal, sinó que estan presentats com a éssers de carn i ossos. El seu autor, Vadim Perelman, torna al primer pla (va debutar amb la magnífica Casa de arena y niebla) després d'uns anys molt discrets.

La memòria, en el seu vessant individual i col·lectiu, esdevé un dels conceptes primordials d'un testimoni punyent que clou amb una seqüència corprenedora que captura admirablement la seva essència.