En la llista dels arguments cinematogràfics més complexos, les malalties terminals ocuparien un lloc preeminent. Hope no només aborda amb valentia aquesta qüestió, sinó que, a més, aconsegueix un resultat final tan modèlic com superb. La pandèmia ha possibilitat paradoxalment que una cinta noruega tan arriscada i exigent hagi tingut una difusió comercial massiva. Aquesta pel·lícula suposa un projecte extremadament personal i sentit de la seva directora, Maria Sodahl, perquè reconstrueix la seva pròpia experiència límit, quan fou diagnosticada d'un càncer teòricament incurable. El film es centra en un espai concentrat de temps (entre un 23 de desembre i un 2 de gener), en què la nostra protagonista, Anja, sacsejada per una noticia terrible, haurà d'afrontar tot un seguit de qüestions transcendents, com la seva crisi de parella. La directora nòrdica recorre a una planificació extremadament mesurada que no dilata les seqüències, tot cercant un to intens i tallant que captura prodigiosament el vertigen interior que pateix el personatge principal. Hope esdevé, així, una successió de fragments d'una realitat personal i familiar irremeiablement devastada, amb el rerefons simbòlic de les festes nadalenques. Sodahl adopta un naturalisme summament honest i despullat, en què la càmera persegueix i atrapa brutalment l'esquinçament dels seus turmentats personatges. Els diàlegs són rics, perspicaços i implacables, i estan servits per un duel d'alçada entre dos intèrprets excel·lents en estat de gràcia (Andrea Braein Hoving i Stellan Skarsgard). L'autora escandinava ens ha regalat una peça de cambra que regalima una profunditat tan esmolada com commovedora. Un triple salt mortal sense xarxa que s'ha convertit en una de les experiències cinematogràfiques més apassionants, memorables i rodones dels últims temps.
