06 de febrer de 2021
06.02.2021
Regió7

Vittorio Gassman

05.02.2021 | 23:26

Soc un devot de la comèdia neorealista italiana dels 50-60, aquella que va trencar amb la dels telèfons blancs de l'època feixista i va abastar les dues dècades amb directors com Lattuada, Monicelli, Risi, Scola i d'altres. Aquelles pel·lícules costumistes i satíriques, habitades per tipus ben pintorescos, adquirien fama popular gràcies a Mastroianni, Sordi, Tognazzi, Manfredi i Vittorio Gassman. I és d'en Gassman, ´il Mattatore' com li deien, que us vull parlar .

Vaig tenir la sort de veure els dos fabulosos espectacles de Gassman a Barcelona. El primer a mitjan anys 60, quan jo era estudiant. En Ramon Boixet -gran amic, amb qui compartia aventures teatrals del calibre de Pinter, Strindberg i Sartre- i jo vam anar al Palau de la Música per a Il gioco degli eroi, on Gassman recitava fragments de les tragèdies gregues d'Èsquil, Sòfocles i Eurípides, amb un to de veu i una dicció que meravellaven. El segon cop fou el 1984, al Teatre Grec de Montjuïc, on l'Àngels i jo el vam admirar en Informe per a una acadèmia, de Kafka -permeteu-me un record al nostre Joan Cirera, que la interpretava a Manresa-, un fragment de Kean, de Jean Paul Sartre, i la breu peça escènica de Pirandello L'home de la flor a la boca. Tot això a la primera part. A la segona, deixatat, va interactuar amb el públic i fins i tot va gosar recitar García Lorca en un castellà més que acceptable i a llegir el rebut de la llum com si fos un drama romàntic.

Vittorio Gassman, genovès fill de pare alemany i mare jueva italiana, va ser amb Mastroianni el galant dels bons temps del cinema italià. De la seva extensa filmografia destacaré les pel·lícules que més m'han agradat. Per un motiu o un altre. No vaig poder veure l'estrena d'Arròs amarg, perquè era classificada 4 (greument perillosa) per la censura eclesiàstica, per més que les cuixes de la Silvana Mangano ens convidessin a passar dins de l'Apolo. Rufufú, dirigida per Mario Monicelli, una clara paròdia del Rififi de Jules Dassin, era la hilarant crònica d'un robatori mitjançant el mètode del butró en una casa d'empenyoraments, a càrrec d'una colla del patètics malfactors, en la qual Gassman feia de Peppe Il Pantera. La Gran Guerra, també de Monicelli, el presentava fent parella amb Alberto Sordi, dos pillastres mirant d'escapolir-se dels deures de l'exèrcit italià als camps de batalla.

Però els dos films que van fer Gassman més popular foren La escapada i Perfum de dona. Al primer fa de Bruno Cortone, un xerrameca i vividor que engalipa un tímid estudiant -Jean Louis Trintigant- per anar a fer un gran tomb pels afores de Roma, en una de les sàtires mes aconseguides de la vida italiana dels anys 60. A Perfum de dona fa l'agraït paper d'un capità cec, que recluta un jove cadet perquè li faci de pigall en un accidentat viatge des de Torí a Nàpols. Gassman va guanyar el premi d'interpretació a Canes. El 1992 Martin Brest va fer una nova versió a l'americana: Al Pacino va obtenir l'Oscar després d'haver ballat un inoblidable tango amb l'estilitzada Gabrielle Anwar.

Gassman mai va resistir la seva incontrolable passió pel teatre. A Florència tenia oberta l'acadèmia La Bottega, on es van formar molts actors joves, fins que va tancar per manca de subvencions municipals. Els darrers anys, Gassman va patir fortes depressions. Però continuava treballant. Jaime Camino, que el va dirigir a El largo invierno, deia que mai havia vist un professional com ell. Tots dos compartien tabac i vi negre al restaurant que el director barceloní tenia obert al Born.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.