Queda palès que el binomi teatral entre l'igualadí Joan Valentí i el manresà David Pintó dona uns resultats interessants, efectius i impactants. El seu primer treball conjunt, Mort a les cunetes, va sorprendre per un treball escènic de memòria històrica sobre les víctimes de la repressió franquista. Ara, amb Molotov, han fet un gran pas endavant amb un exercici més madur, profund i polièdric.

Molotov recupera la història de Cipriano Martos Jiménez, sindicalista i membre del FRAP, detingut per la Guàrdia Civil acusat de repartir propaganda a la sortida de la fàbrica igualadina Punto Blanco. Després de dos dies de tortura (maquillat amb el terme interrogatori), van aplicar sobre Cipriano Martos el que s'anomenava el licor de la veritat: la ingesta d'una corrosiva combinació d'àcid sulfúric i gasolina: els components d'un còctel molotov. Cipriano Martos Jiménez va morir vint-i-un dies després, amb una lenta i llarga agonia. Una ràpida radiografia sobre la part final de la vida de Cipriano Martos Jiménez. Molotov, però, s'avança i fa un salt endavant per cercar el retrat més íntim i humà: l'home que no sabia el dia que havia nascut, que tenia passió pels plàtans, que va descobrir en la lluita obrera un motiu per millorar les coses, que es va entregar a aquesta lluita, que va mantenir el somriure en la tortura... Cipriano Martos Jiménez és, com tants homes i dones compromesos, molt més que un nom a ocupar en una llarga llista de represaliats franquistes. Amb una gran quantitat de material històric, audiovisual i musical, a escena es va construint aquest relat teatral i documental però que dibuixa, també, una intrahistòria, un escenari que roman amb els pas dels anys: la Transició no va existir, la llei d'amnistia de l'any 78 va indultar obertament als assassins d'estat. I no només els assassins de Cipriano Martos, Salvador Puig Antich, les víctimes de l'assalt a l'església de San Francisco Javier a Gasteiz€ Els mateixos gossos amb diferents collars. I això fa autèntica l'aposta de Molotov.

Han jugat i treballat amb encert tot el material disponible i fins i tot, la narrativitat escollida pot generar dubtes però no és gratuïta (el passatge de l'interrogatori a ritme de rumba, en seria un exemple). Joan Valentí acompleix amb escreix en el paper d'aquest narrador omnipresent, intèrpret d'alguns personatges ben secundat per Montse Pelfort, a càrrec de l'original part visual del muntatge que sustenta el poderós testimoni que esdevé Molotov. Van trigar a arribar els aplaudiments a la Sala Petita del Kursaal; i no per desgrat i desinterès. Molotov va deixar un públic colpit amb un muntatge necessari: Se'n demanen més.