Motxilla a l'esquena, un vol barat i l'aventura com a lema. No els calia res més a Biel Macià i David Escobar per fer via cap a París a finals del 2018. Els esperava un hivern fred, la volguda incertesa de no tenir un llit llogat i la il·lusió de trepitjar un indret moltes vegades contemplat a través de youtube. L'objectiu dels dos joves bagencs no eren les meravelles de la capital francesa sinó un poble de poc menys de set mil habitants, Lisses, al sud de la metròpoli gala. «El parkour es va inventar allà», explica el surienc Macià, que de l'experiència en va acabar gravant un curtmetratge que avui es projecta a Manresa en la primera de les dues sessions d'exhibició dels deu projectes finalistes dels Premis VOC que organitza Òmnium. La cita és a les 19 h a l'Espai Plana de l'Om, amb entrada gratuïta (taquilla i kursaal.cat).

«El parkour és un mètode d'entrenament que et proporciona tècniques per desplaçar-te amb el cos, saltant forats, escalant parets, ...», comenta Macià, que va néixer el 1997 a la localitat del Cardener i practica aquesta activitat des de fa deu anys amb altres joves de pobles veïns, com Sant Salvador de Guardiola, d'on és Escobar.

Els dos bagencs van voler anar a Lisses per fer els salts «de llegenda» que sempre havien vist enregistrats a les xarxes. Però «va ser un viatge dur», recorda el surienc: «hi vem anar amb la intenció de dormir al carrer, feia molt fred, hi vem estar una mica més d'una setmana. Com que no en vem tenir prou, hi vem tornar a l'estiu».

Amb la càmera a les mans

Macià recorda el viatge que fa cinc anys va realitzar al Marroc amb els seus companys de l'Agrupament Escolta Joan Ros, del qual ara n'és un dels caps, una estada estiuenca de dues setmanes amb finalitat solidària que va enregistrar amb la càmera. «El documental explicava els valors que hi havia al darrera del viatge, va tenir una bona rebuda, es va projectar al teatre, després a les escoles, i em vaig adonar que em volia dedicar a la realització audiovisual», apunta.

La càmera també va volar cap a terres franceses. «El primer cop que vem anar a Lisses no s'hi veia ningú», rememora Macià: «però a l'estiu hi havia molta activitat i vem conèixer molta gent». El surienc no es va perdre detall i quan va arribar la pandèmia ho va aprofitar per donar forma de curtmetratge a tot aquell material. El resultat és una cinta de 17 minuts -París, la meca del parkour- que manifesta la potència visual dels salts però també els valors de la convivència i una manera de viure que entén el parkour com una eina de progrés personal.

A Lisses, Macià i Escobar van conèixer la dona i el fill d'en David Belle, la persona que fa més de trenta anys va inventar el parkour -«aquells dies, ell no hi era»-, i van tocar amb les seves mans la Dama del Llac, una estructura escultòrica que tot amant de la disciplina desitja trepitjar. «És un lloc mític, on s'hi va a entrenar escalada i salts», recorda el surienc.

Amb el curtmetratge enllestit, Macià va bussejar a la recerca de plataformes de projecció i va topar amb els Premis VOC, un certamen d'Òmnium que potencia la producció en llengua catalana. París, la meca del parkour, és un dels quatre treballs finalistes en la categoria de documentals, juntament amb Tristos Tòpics, de Joanic Geniüt; Camí d'Àrreu, d'Aleix Gallardet; i Renaixem, de David Segarra. Aquest póquer de títols, i els sis que aspiren a la categoria de ficció, es projecten a Manresa, entre d'altres localitats del país, i a la plataforma Filmin. El jurat recompensarà amb 4.000 euros els dos vencedors, i amb 1.000 euros els curts més apreciats pel públic.

Mentre espera quin recorregut li espera al documental, Macià en té tres més al forn. En un explica un viatge a Tanzània amb un amic de qui s'havia distanciat; un altre serà la segona part del parkour, enregistrat a l'illa de Santorini, on hi va anar a l'octubre; i el darrer fa una mirada personal a l'escalada a Montserrat.