Agustí Penadès, de 86 anys, prim com un pinzell, lúcid i cordial, és un esverat. I consti en acta que l'adjectiu és cosa seva, un estirabot honest i divertit que deixa anar mentre mira un audiovisual de fa qui sap quan on rememora un dia que pintava envoltat d'un grapat d'estudiants que li feien preguntes mentre treballava. L'artista observa com agafava els estris i, amb una sorna elegant, assegura «ui, aquí encara era moderat, ara soc molt més esverat». Coses de fer-se gran.

Fins al 28 de febrer, la biblioteca de Sant Fruitós de Bages acull Paraula, matèria, imatge, on Penadès parla del procés creatiu de bracet dels textos d'Arnau Puig i les fotografies de Lluís Ivern que interpreten la seva obra. Un muntatge ambiciós que «explica allò que he fet els últims 55 anys de la meva vida». Tot i que la pandèmia i les restriccions han anat obrint i tancant la mostra, el projecte manté intacta l'ambició amb què va agafar forma. «Jo sento que és l'exposició més important que he fet», afirma: «Per què? Pel contingut». Fins a final de mes hi ha temps per gaudir-la.

El fons particular de Penadès atresora unes tres mil peces, entre obres, esbossos i maquetes, un llegat cap al qual va mirar l'artista quan l'exregidor de Cultura Xavier Racero el va convidar a muntar una exposició a la biblioteca. «Jo he fet obres de grans dimensions, no tenia cap sentit pensar a posar-hi escultures», recorda: «I aleshores vaig tenir la idea de fer una mostra didàctica».

De mica en mica, «la idea va anar creixent» amb la finalitat de «mostrar la meva trajectòria» i per convidar el públic a conèixer de prop i a fons l'obra d'un pintor i escultor sempre disposat a «experimentar». No en va, Agustí Penadès reconeix que «material que veig, material amb el qual experimento». I aporta una dada insospitada: «Entre totes les obres i maquetes de l'exposició hi podem detectar fins a seixanta o setanta materials diferents, així com uns vint-i-cinc procediments de treball».

El muntatge ha omplert els passadissos i les sales de la biblioteca amb peces que ajuden a visualitzar l'evolució del que Penadès en diu «les etapes» de la seva dilatada trajectòria. I a l'espai polivalent contigu, les maquetes de l'artista nascut a Manel (València), i que als 20 anys va arribar a Sant Fruitós, s'exhibeixen acompanyades de les fotografies subjectives de Lluís Ivern i les paraules juganeres i punyents d'Arnau Puig, filòsof i crític d'art que ens va deixar el març de l'any passat.

La dimensió global de Paraula, matèria, imatge va anar prenent cos amb la incorporació dels dos companys de viatge esmentats, de l'arxivera i coordinadora tècnica del projecte Anna Cura i la complicitat del nou govern municipal, que ha fet possible el que avui en dia és tot un luxe en el món expositiu, l'edició d'un catàleg.

«El Lluís va venir un dia a l'estudi i va fer unes dues-centes fotografies de les peces que hi tinc, el resultat és extraordinari», recorda Penadès. Els rebrecs, les arrugues, els cops i les incisions, les geometries, les formes capricioses de l'atzar, el blanc i negre capturat amb la llum natural reben en les imatges d'Ivern un tractament subjectiu i voluptuós, com les que desafien la lògica i la comprensió compositiva de Cor de Catalunya, una instal·lació escultòrica de 3 metres d'alçada que tots els manresans coneixen, ubicada a la plaça de Lluís Companys.

«Me la va encarregar l'Ajuntament amb motiu del mil·lenari de la ciutat, i quan va ser instal·lada, un veí del tercer pis de la casa del davant em va dir que pugés a veure l'obra, es veuen perfectament les dues C que a peu pla no es poden percebre», explica Penadès d'una obra que també recrea les inicials de la Catalunya Central o Cor de Catalunya en la forma vertical dels cilindres incomplets per entre els quals no és estrany veure-hi jugar els nens.

Del zenc al paper

«En l'art, has d'estar disposat a llançar-te a l'abisme», expressa amb convicció Penadès. Una declaració d'intencions que s'aprecia amb contundència en les obres intitulades que el visitant pot contemplar a la biblioteca, peces de mides diverses creades des de principi dels anys 70 amb materials com l'alumini colat, el dissolvent, la terra de foneria, el zenc, el metracrilat, la gasa... fins i tot el sucre i la sal marina per fer gravats.

S'ensenyen uns dibuixos amb tinta i aquarel·la del 1972, de l'etapa bioquímica de l'autor, unes obres en paper que es van exposar el 1982 a la Fundació Miró i, entre altres, un guitarrista del 2007, que és el més semblant a la figuració que hi ha en tota l'exposició. «Jo vaig fer molts paisatges!», adverteix Penadès: «No crec en algú que comença i diu ´jo faig abstracció'. Primer de tot s'ha d'aprendre a dibuixar».

Sobre el seu mètode, Penadès apunta que «decideixo què faig mentre vaig treballant; és la peça qui em va dient què he de fer». L'artista continua anotant que «no crec en les taques ni en les esquitxades; per molt gestual i bestial que sigui el que facis, cal que estigui tècnicament ben fet i sigui equilibrat. En algun lloc vaig llegir que aquesta és la forma de creació més intel·lectual i elevada». Tot i que ha dut a terme creacions «molt matemàtiques», en d'altres «he donat via lliure a l'atzar».

Penadès considera que «el moment» és important, i quan treballa «deixo anar el subconscient a tope». Al llarg de la seva extensa carrera, l'artista hi distingeix diverses etapes amb noms singulars que responen a interessos ben particulars: bioquímica, cibernètica, matèria i traç, matèria i gest... «Des de fa quatre o cinc anys, estic en una etapa que denomino Acció, procés i configuració», i explicita que «quan començo, no sé què faré. Quan el subconscient actua així, el que s'esdevé és més vertader». Poc preocupat per les etiquetes, reconeix que se l'encasella en l'informalisme i el surrealisme, la seva obra es pot inscriure en «l'acció rítmica».

El geni individual es comparteix

Escriu Arnau Puig: «L'atzar crea les realitats que hom vol veure, trobar-se o comprendre». En un altre panell, reflexiona que «L'atzar de l'acció provoca; la percepció (la imatge resultant) hi aporta la profunditat». Hom pot concloure que l'obra de Penadès es pot inscriure en el capmàs de l'abstracció, formes difícils d'assimilar per les equacions de la racionalitat. L'exposició ensenya a fer-ne unes lectures desproveïdes de tot prejudici previ.

L'única peça de la mostra que hi ha a l'exterior de la biblioteca és un monòlit «o asteroide, diguem-n'hi com vulguem», fet de fusta, ferro, alumini, cautxú, aglomerats, terra de foneria, revestiment de llimadures de ferro i goma escuma. Vuit materials diferents per a una sola obra. Una síntesi perfecta per entendre el ric univers creatiu d'Agustí Penadès.

UNA proposta amb final feliç

La majoria de les maquetes que hi ha a l'exposició no s'han concretat mai en escultures de gran volum. «Farien impacte», assegura Penadès. L'excepció és la que hi ha sobre aquestes línies, la maqueta de la instal·lació «Cor de Catalunya», un encàrrec del consistori manresà per commemorar el mil·lenari de la capital bagenca.