Juanma Bajo Ulloa s'erigeix en un dels creadors més inconformistes, estimulants i inclassificables que ens ha proporcionat el cinema de l'Estat espanyol en les últimes tres dècades. Un realitzador summament precoç que, amb només vint-i-quatre anys, va rodar la seva notable opera prima, Alas de mariposa, que guanyà sorprenentment la Conxa d'Or en el Festival de Donostia del 1991. El seu segon treball (l'admirable La madre muerta) confirmà la seva personalitat i la seva qualitat. Però després del gir radical efectuat amb Airbag (un disbarat que rebentà les taquilles) i de l'intent fallit de traslladar a la pantalla gran el Capitán Trueno, el director basc va desaparèixer del primer pla durant molts anys. Va tornar el 2004 amb l'estimable Frágil, i ara ens regala una altra perla independent, una de les millors obres de la seva filmografia, que ha concebut al marge de l'ortodòxia dominant.
Bajo Ulloa no s'ha volgut acomodar mai -es podia haver repenjat fàcilment en el filó més comercial quan estava en el punt àlgid-, i en Baby esclata novament la seva llibertat creativa. La seva antiheroïna és una jove drogoaddicta, sumida en una espiral autodestructiva, que ven el seu nadó a una misteriosa dona, però que després malda per recupera-lo. L'autor vitorià ha filmat novament un conte adult, modern i fosc (podem reconèixer fàcilment la princesa, la bruixa i la casa encantada), però en aquesta ocasió ens sorprèn la decisió expressiva de renunciar a qualsevol tipus de diàleg. Una simfonia d'horror i amor, que confronta contínuament la sordidesa i la bellesa, la realitat més crua i l'al·legoria més lluminosa (el poder alliberador de la natura), amb una depurada tensió narrativa i un lirisme exultant. Una paràbola, sinistra i hipnòtica alhora, amb una arrencada i un epíleg portentosos.
