Ara Malikian és pura energia i alhora delicadesa. Un músic genuí i és habitual que els seus concerts estiguin associats al cartell d'entrades exhaurides. Ahir a Manresa no va ser una excepció. Feia dies que no quedaven localitats per a cap de les dues sessions que el violinista libanès establert a Madrid va oferir al Kursaal.

Malikian va arribar a la capital del Bages amb la gira Le Petit Garage, acompanyat al piano per Ivan Melón Lewis. Un format reduït però amb la mateixa intensitat que en els grans muntatges que ens tenia acostumats.

Va aparèixer tocant el violí enmig del pati de butaques mentre avançava cap a l'escenari. Un cop a dalt, va adreçar unes paraules al públic. «Estem molt contents de tornar a Manresa». El músic va voler agrair a tothom que haguessin decidit assistir al concert, apuntant que en situacions complicades com la que s'està vivint el primer que es qüestiona és la cultura. «L'única infecció que volem que hi hagi aquí és que ens infectem d'art, música i cultura», va dir.

El concert va ser un recorregut a través de vivències i anècdotes del mateix Malikian. Anècdotes que podien arribar a ser més llargues que el que durava el mateix tema, però explicades sempre amb el seu particular toc d'humor que connectava amb el públic. «Farem un viatge musical a través de molts països, cultures i estils de música». El punt de partida va ser el Líban, concretament Bourdj Hammoud, el barri on ell va néixer i al qual va dedicar aquesta cançó que du el mateix nom.

Un tema amb un ritme trepidant en què Malikian ballava i saltava sense deixar el seu violí, demostrant la seva bona forma física. Com també ho feia a Pisando flores, mostrant una gran complicitat amb Melón. Una energia que contrastava amb la tendresa de Lucine, el tema que va dedicar a la seva mare i que va interpretar en un extrem de l'escenari sota un canó de llum.

Durant el concert l'acurada il·luminació va potenciar cada moviment amb moments especials brillants com a la versió de David Bowie de Life on Mars? El recorregut musical faria parada aleshores en un vals de Txaikovski. I dels clàssics a una versió de Björk. Talent, humor, intensitat i emoció en una hora i mitja. Especialment emotiva va ser la peça amb què es va acomiadar, Nana arrugada, escrita en el confinament i dedicada a les persones grans infectades. El concert va acabar com havia començat, amb Malikian a la platea. Entre el públic, aplaudiments, exclamacions i moltes mirades d'emoció.