La chica del brazalete s'inspira en un fet verídic (el cas Amanda Knox) i en el film argentí (Acusada) que el va recrear fa tres anys. La seva antiheroïna, pertanyent a la classe social més privilegiada, és acusada d'haver matat la seva millor amiga quan només tenia setze anys. El tercer llargmetratge de Stéphane Demoustier encaixa inicialment amb els paràmetres d'un subgènere extremadament popular (el cinema judicial), que ens ha proporcionat un bon grapat de títols memorables (Testigo de cargo, Doce hombres sin piedad, Anatomía de un asesinato?). Però es desmarca molt aviat de les convencions imperants en aquestes pel·lícules, perquè el director francès no està especialment interessat en explorar els mecanismes més clàssics del suspens. No estem davant, doncs, d'un thriller conduït amb un to electritzant i farcit de cops d'efecte que puguin impactar-nos. La chica del brazalete juga amb valentia en una altra divisió. Ens planteja la qüestió de si la protagonista és culpable o innocent, però ho fa amb una mirada distant i analítica que observa a tothom amb una severitat implacable. L'inquietant pròleg, en què la jove es detinguda a la platja sense que sapiguem encara per què, ja presenta els trets singulars d'un relat summament ombrívol i ambivalent, on el realitzador ens impedeix contínuament que ens puguem aferrar a un terreny segur. El personatge central ha de patir un judici suplementari perquè és sotmesa a criteris sexistes i moralistes. Però Demoustier evita intel·ligentment (i arriscadament) l'adhesió emocional de l'espectador, perquè la desconcertant indolència de la noia fulmina qualsevol empatia. I, a més, la càmera burxa sense concessions en la desintegració inexorable de la seva família. Un impressionant (i devastador) epíleg culmina una obra judicial tan diferent i estremidora com revulsiva.