14 dies i 12 nits trasllada a un escenari íntim l'eterna confrontació entre Orient i Occident. Isabelle és una oceanògrafa canadenca que viatja al Vietnam un any després de la mort de la seva filla adoptiva, que va néixer en aquest país asiàtic. La protagonista coneixerà la seva mare biològica, una guia turística, i el títol es refereix precisament al temps que comparteixen les dues dones, unides per un vincle afectiu singular, fins que es desvetlla la veritat.

14 dies i 12 nits reflexiona sobre l'esquinçament interior associat inexorablement al dol, i ho fa amb un drama psicològic que regalima una malenconia extremadament continguda. El realitzador, Jean-Philippe Duval, no cerca l'adhesió fàcil de l'espectador i no identificarem ni un rastre de sentimentalisme en una anàlisi emocional, tan pudorosa com subtil, que reprodueix els esquemes de les road movies (pel·lícules de carretera). I així, tota la narració manté una estreta connexió entre l'aventura física i la recerca personal. La formació documentalista del cineasta nord-americà es constata nítidament en el rol expressiu significatiu que adopta el paisatge, dotat d'una bellesa potent i evocadora que ultrapassa la imatge exòtica de targeta de postal. El guió summament detallista i parcialment autobiogràfic de Marie Vien enriqueix el relat amb una dimensió social i històrica: l'encontre entre les dues dones també revela els traumes d'un Vietnam marcat per les ferides de dues guerres modernes (contra França i contra els Estats Units). Un duel interpretatiu de primera magnitud (unes excel·lents Leanna Chea i Anne Dorval) possibilita que una emoció discreta i sentida es vagi sedimentant fins esclatar en la seqüència de la confessió, el millor fragment d'un recorregut serè, honest i esperançador. Un plat exquisit de cocció lenta.