El novaiorquès d'ascendència judeopolonesa Herman Mankiewicz fou un dels guionistes més importants del Hollywood dels 30 i 40. Com a productor, va ser l'artífex de les farses dels Germans Marx a la Paramount i, com a escriptor, a més de L'orgull dels ianquis i Sopar a les vuit, es va especialitzar a adobar guions de films sense que el seu nom aparegués als crèdits. Un exemple serien les escenes de Kansas en blanc i negre d'El màgic d'Oz. Dotat d'un agut sentit de l'humor i portentosa imaginació, fou un nen aviciat de les grans productores, fins que va estirar massa la corda, es va enfonsar en l'alcohol i va caure en desgràcia. John Houseman el va reclutar per escriure el guió de Ciutadà Kane, pel qual, amb Orson Welles, va rebre l'Oscar del 1941.

Precisament la confecció d'aquest guió és l'eix central de la pel·lícula que David Fincher ha dirigit per a Netflix, amb Gary Oldman de protagonista. El film acull també altres derivacions temàtiques. La primera és el despietat retrat coral del Hollywood dels anys d'esplendor de les majors, aquí centrant-se en la Metro liderada per Louis B. Mayer i el seu acòlit Irving Thalberg. La segona la constitueix l'especial relació possessiva del magnat de la premsa William Randolph Hearst i la seva amant Marion Davies, la carrera de la qual va enlairar fins a fer-la naufragar en una dependència destructiva envoltada d'escàndols. La tercera seria la manipulació política propiciada per la defensa dels interessos de les gran companyies de l'espectacle i la comunicació. En les eleccions per a governador de Califòrnia del 1934 s'enfrontaven el demòcrata Upton Sinclair -autor de La jungla, provinent del socialisme- i el republicà Frank Merriam, un titella al servei del gran capital. Va triomfar Merriam gràcies a uns documentals trucats per Thalberg...

El relat creix al voltant dels mesos que Herman Mankiewicz va passar al ranxo de Victorville, amb una cama trencada per accident d'automòbil, concentrat en l'escriptura de Ciutadà Kane. El film de Fincher s'acull a la teoria defensada per Pauline Kael, segons la qual l'autoria del guió es deu únicament a Mank, i l'aportació de Welles fou insubstancial. Aquesta teoria va ser desmentida per Peter Bogdanovich i Andrew Sarris- el primer gran amic de Welles i el segon un crític contrari a la Kael-, però el més creïble és el que Robert Carringer va publicar en el llibre Como se hizo Ciudadano Kane (Ultramar 1987). Carringer demostra que Welles va ser qui va imaginar l'estructura en flash-back i la definició de la figura de Hearst de manera gens satírica.

Mank recrea la narració no-lineal i fa un homenatge a l'estil fotogràfic de Gregg Toland, amb la il·luminació procedent de les finestres que fereix la penombra. Destacaria en la posada en escena el tràveling frontal de Louis B. Mayer trotant pels passadissos i l'exterior dels estudis, mentre desgrana la filosofia de l'empresa; el mateix Mayer convencent amb llàgrimes als ulls els seus treballadors que cal abaixar els sous i la memorable reunió de guionistes davant del ´mogul', quan improvisen un argument delirant, el desenllaç del qual es veu obligat a inventar el nouvingut Charles Lederer, nebot de la Davies. Quan Thalberg ordena que no es torni a permetre l'entrada al seu despatx als Germans Marx, perquè hi han estat despullats rostint patates, està referint una divertida anècdota rigorosament certa.